dilluns, 15 de febrer del 2010

Àvia senzilla i amorosa

Arribo de la piscina amb bon gust de boca. Avui a les escoles és festa, perquè allarguen la festa del Carnaval fins al dilluns, ja fa uns quants anys que es fa, això. Bé, la qüestió és que a la piscina, en aquesta hora, sempre hi ha molta gent gran i avui, un parell d'avis, s'havien emportat les seves nétes.
Quan m'he anat a dutxar, una de les àvies estava entrant a les dutxes amb la seva néta, una nena de sis o set anys. La nena portava tres o quatre trenetes al cap, segurament, residuus de la disfresa d'ahir (potser anava d'avatar?) bé, tant li fa, jo no ho sé, de què anava disfressada, la qüestió és que les trenetes la molestaven i quan s'ha tret la gorra de natació la iaia li havia de desfer  les trenes perquè calia rentar-se el cap. Hauríeu d'haver vist l'amor i la paciència amb què la iaia li desfeia cada trena. Jo les sentia parlar i no podia deixar de somriure.
- yaya,  no me haces nada de daño
- es que voy despacito, mujer, así no duele
- cuando me lo hace mamá si que me hace daño
- porque mamá va deprisa para poder ir a trabajar para tener dineros para cuidarte, hijita
- pues yo quiero que me lo hagas siempre tú, yaya

la conversa anava més o menys per aquest camí, fins que l'àvia - que devia ser la mare de la mare - li ha explicat que la mama havia d'anar a treballar per ajudar a l'economia familiar, que estem en temps de crisi i tothom ha de contribuir, sinó... blablabla.
La nena l'escoltava amb atenció. Quan ha acabat el discurs - jo ja sortia de la dutxa i elles encara estaven amb les trenes - la nena li ha preguntat alguna cosa sobre la manera de funcionar de casa seva i l'àvia, amb una paciència infinita, ha deixat els seus pares a dalt als núvols, fent que la nena se sentís protegida, estimada i volguda.
Encara he tingut temps, mirant entre els abrics mentre em posava el desodorant i la hidratant, de veure la gran abraçada que li ha fet quan ha acabat de desfer-li les trenes. Llavors s'han ficat, entre rialles, a la dutxa. I les sentia riure mentre - suposo- l'àvia li posava el xampú i li rentava el cap i ...

quant d'amor hi havia en aquella dona!
i en aquella nena!

jo quan sigui gran vull ser com ella...

 

imatge de google (http://farm3.static.flickr.com/2198/1814851669_35cb068329.jpg)

6 comentaris:

Evonica ha dit...

Et falta la nena i les trenes...però estic segura que ja ho ets així...no cal que esperis a ser gran!!
;))))

Carme Rosanas ha dit...

Sense trenes... també es pot ser així. No tinc cap dubte que ja ho ets, àvia Montse!

fanal blau ha dit...

ai...si en Martí ens escrivís algun post...! ja m'agradaria llegir-lo, àvia Montse!

Petons, àvia amorosa!

Joana ha dit...

Als vestuaris i a les dutxes hi ha converses que entendreixen. Segur que de "gran" seràs una àvia amorosa :)
Bona nit Arare!

el paseante ha dit...

Ais que el Martí acabarà plé de trenetes... nchts, nchts, nchts.

Arare tinc un tema pendent amb tu. Des de divendres estic sense ordinador (ara sóc a casa dels nebodets, que em toca cangur). Et dic alguna cosa el més aviat possible.

allice ha dit...

M'has fet plorar...potser estic una mica sensible. M'ha vingut a cap la imatge de la meva filla (de 6 anys) amb la meva mare i la relació tan especial que tenen. Encara que a mi no m'agrada gaire perque le meva mare es incapaç de renyar a la seva neta, faci el que faci.