Com aquest, de la sèrie Marina.
La Marina juga al sol
amb la closca d'un cargol;
s'ha volgut tombar d'esquena
i troba un cranc a l'arena.
El cranc és petit,
li puja pel dit,
li passa pel nas,
li baixa pel braç,
el cranc s'ha espantat
i ja s'ha amagat.
imatges de google
6 comentaris:
bonic poema :)
què valenta, la marina, amb un cranc que li puja pel dit, li passa pel nas i li baixa pel braç!
felicitats al martí i a tota la família. dos anyets ja... com creixen!
El meu fill quan era petit, crec que era a P3, li van ensenyar i el recitava de memòria.
M'ha portat bons records.
Al Martí també li agradarà.
Què maco. Espero que li diguis aviat aquest poema al Martí.
és molt macu!
Jo crec que ja li pots llegir...segur que es posa a som-riure!
Me'l recites?
Només de llegir-lo ja m'agafen pessigolles!!!
fanal blau, te'l recito per fer-te venir pessigolles!
Violeta, si que ho és!
Paseante, així que vingui el Martí a casa, espero que ben aviat.
Carme, sembla mentida que el que vam viure fa tants anys encara estigui tan viu a les nostres ments!
jo he pensat el mateix que tu, Iruna: que valenta ha de ser la Marina :D !!
Publica un comentari a l'entrada