diumenge, 18 de gener del 2009

Veniu a esmorzar?



T'he somniat. Eres a casa meva i trucaven a la porta. Amb aquesta veueta tan bonica que tens, que encara està "en proves" , fent "gorgoritos" i jugant amb els sons, deies claríssimament "Qui hi ha"? i a mi em feia molta gràcia. T'he agafat a coll i hem anat fins a la porta, seguits per la Taca, curiosa, també, per saber qui havia vingut. Hem obert la porta però no hi havia ningú. Em sembla que la nostra decepció ha estat gran, però no sé com ha acabat la història, Martí, perquè la Taca m'estava tocant amb la pota per avisar-me que la tragués, que sinó faria el pipí del matí a la catifa de l'estudi! I tu no hi eres i tot havia estat un somni.


Deuen ser les ganes que tinc de tornar a sentir la teva veueta en proves. D'aquí a una estoneta vindreu amb el pare a fer un cafetó. Bé, tu no, a tu encara et cal esperar, per provar el cafetó que fa l'àvia! I per tastar la xocolata! I per... mare meva, Martí, si tens tota la vida per endavant! (aquesta frase - ja ho aprendràs- és una sentència que sentiràs moltes vegades. La diem els adults cada vegada que us tenim enveja als petits)... fins d'aquí a una estona!

4 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Je, je, je, Jo quan em poso d'àvia impacient... no entenc perquè els nens han d'esperar tant a tastar la xocolata... mare meva! sí, sí ja ho sé tenen tota la vida per davant, però aix! i la impaciència de les àvies?

Anònim ha dit...

i com ha anat la retrobada, montse?
t'arriba el somriure d'orella a orella?

m'ha fet gràcia això de la "veueta en proves"... i quan al somni senties com pronunciava claríssimament "qui hi ha?"

sí que passa, que ja "en proves" algunes coses les diuen claríssimes... i tant les que diuen així com les que diuen mig inventades... fan gustet de sentir-les

tu volies purè... i jo vull xocolata!

bona nit, montse

Violeta ha dit...

Carme, en Martí ha tastat la xocolata, la vainilla (en gelat). Els bebés tenen prdilecció pel dolç des de la panxa de la mare, diuen, i distingeixen els aliments dolços només de veure'ls!
I... moltes vegades, pensant que "tenim tota la vida, o mitja vida, o molts anys" per endavant, ens perdem el present esperant l'ocasió.
Evidentment, no és el cas de'n Martí; i potser això és una filosofada que no ve al cas.
:)
Els somnis molen, eh, Montse?! ;)

el paseante ha dit...

Potser trucava a la porta un futur germanet del Martí.