Bé, doncs ja s'han acabat les festes de Nadal - per fi, sempre diem- tot i que han anat força bé. Ara no puc, que me'n vaig a treballar, però afegiré alguna foto més a les diapositives, val la pena la careta dels nens en destapar els regals de Reis, estareu d'acord amb mi! El que els agrada més és el sorollet que fa el paper en desembolicar!
Apa, bona tornada a l'escola dels vostres fills, nebots, néts, germans...
En Martí ha viscut el seu primer Nadal. Aviat farà un any i diu la Violeta que em surt la vena de mestra quan intento ensenyar-li a posar un ditet perquè quan li preguntem quants anys tens respongui Un!
Com em passo, eh?
12 comentaris:
Felicitats pel bloc! M'encanta la tendresa amb què descrius tots els moments que vius! Felicitats!
I si, el sorollet del paper d'embolicar és el que més els agrada!
Muaks!
Quines ganes que tinc que la meva bebé jugui amb els papers de regal ajajajja...
En Gu8illem ha fet 8 mesos el dia de Reis i encara va un pèl despistat, però una cosa l'ha après i és que els paquets embolicats s'han de desembolicar i/o estripar.
Per cert... i jo que em pensava que ho feia tothom això d'ensenyar-los-hi a aixecar un ditet quan fan un any...
No sé si cal ser mestra... el Guillem no se n'escaparà pas.
Hola Marta, benvinguda a aquest blog, que no és ben bé meu, sinó de tots vosaltres. És allò que diuen: un blog el comença un, però el continuem entre tots els que el llegim. Una abraçada, espero que vagis venint per aquí, ja saps que sempre hi haurà una tasseta de xocolata calenta, a ca l'àvia!
Ui, Abogada, no vulguis córrer, un dia li demanaré a la Violeta que faci un post - o li demanaré permís per extreure algun post del seu blog - perquè abans de l'etapa de la desembolicada de regals hi ha tantes i tantes coses entranyables que no et perdràs, n'estic segura... - aviat en parlaré, em ve de gust. Una abraçada!
Carme, i tant! Els que fabriquen papers i bosses de regal també han de viure ;)
No ho sé, si ho fa tothom, això d'ensenyar-los a aixecar un dit... a mi sempre em diuen que em surt la vena de mestra, quan faig coses, però potser és veritat, hehehe.... i "a mucha honra", dic jo!
Petonet per tu i per en Guillem.
Per cert, Carme, encara he rebut un parell de fotos més de nens petits, així que encara no m'he posat amb la foto, eh? però hi penso, hi penso!
De què vols que escrigui???
El meu Joan petit tot just va fer un any el dia 19.Aquest any no podiem faltar a la Cavalcada de Barcelona.Sí,és petit.I sí,feia molt fred.Però no va tancar la boca ni els ulls en tota l'estona.Em mirava,em somreia i tombava el cap per seguir mirant i no prerdre's res.
Era la seva manera de dir-me:Gràcies,mama!
Gràcies Montse per tenir aquest blog!
Violeta, de la teva experiència de parir com tu volies. És una meravella. Ho faràs? si vols ho fas al teu blog i jo m'ho copio, dient d'on prové i si vols m'ho envies a mi i jo ho publico aquí. Sigui com sigui em sembla interessantíssim que ho publiquem.
Evonica, per què no m'envies una foto del teu petitó? Estic recopilant fotos dels nadons i dels nens i nenes (vaig dir que poséssim un "tope" de 12 anys) li he de demanar al Manel si em deixa posar la del Manu, que és un nen preciós, també! Vull fer un "poster" amb els nens i nenes que m¡enviïn la foto i penjar-lo "a ca l'àvia". T'animes?
Una abraçada i fins a sempre.
M'hauràs d'ensenyar a dir la meva edat amb els ditets. Crec que me'n faltaran :-( Un post molt tendre.
Publica un comentari a l'entrada