DIARI D'UNA ÀVIA PRIMERENCA

QUATRE ANYS!

2012-01-26T00:07:00.001+01:00

D'aquí...

Fins aquí... han passat quatre anys!

PER MOLTS ANYS, MARTÍ!

Titellaires en procés de creació

2011-12-18T20:53:00.001+01:00

Hem de fer bocins de paper de diari. Concentrem-nos bé!

Ara hem de remenar bé la cola amb una mica d'aigua i anar-hi afegint bocins del paper que hem estripat

Hem fet una estructura amb un tros d'ampolla d'aigua, que hem omplert d'arròs perquè aguanti bé. El cap del nostre titella, de moment, és un mitjó ple d'arròs, aguantat amb el cartró d'un rotlle de paper film (que és més llarg que el de paper de water, més dur, i més pràctic)

L'àvia va modelant el cap i en Martí s'hi fixa bé, perquè després en fem un altre, una mica més petitet, que modelarà ell.

Una vegada sec i sense pintar, fa una mica de iuiu. Encara no sabem si serà "nen o nena". L'àvia diu que pot ser una princesa, en Martí diu que una bruixa. Potser una titella una mica "hippie", ho veurem al final

de tot.

Primer pla.

... quinze dies més tard, encara està en procés, perquè la trobem trista i diu l'àvia que li canviarà la fesomia, a base de pintar-hi a sobre, perquè no sembli tan tristoia. A més, encara li falta el vestit i les mans... però fer un titella "a hores" no és fàcil, sobre tot quan hem de fer taaaaaaaaaaantes altres coses!

És divertit, però, eh?

El titella petitó encara és un projecte de titella: el seu caparró no és un mitjó sinó un bocí de mitja de l'àvia i encara l'hem de pintar! (tampoc no sabem si serà nen o nena, ja es veurà)

Vygotski a la pràctica

2011-11-14T09:31:00.001+01:00

-Àvia Montse, juguem amb les lletres?
- I tant! - vaig a buscar la capseta de les lletres (un abecedari de lletres de fusta de colors diversos que vaig comprar al caprabo per dos euros, ficat en un tupper)... una de les millors "joguines" per a un infant assedegat d'aprendre.

- La M, la A, la R, la T, i la I. Mira, àvia: MARTÍ (fins i tot li posa l'accent, fent-lo amb una altra I)
- I si juguem a canviar l'ordre de les paraules? Fem-ho?
- Si! Mira, si li afegeixo una A, diu MARTINA.
- I si li trec les quatre darreres lletres? què queda? Mira-ho!
- MAR. Mar! Com la Mar! I el mar! I si li posem una A al darrere, àvia?
- A veure?
- MARA. Com la mare!
- Si, el que passa és que hi ha alguna lletra que ens enganya una mica, per això, quan volem dir "mara", hem d'escriure MARE, amb una E al final, així, veus?
- Si, és igual que quan poso VIULETA, que no puc posar la U sinó la O, perquè la U ens enganya una mica!
- Exactament. Molt bé, continuem jugant?

- M'escrius la paraula PARAULA?
- Si, mira: PARAULA.
- Més coses!

Poso una P. Què podem posar, amb aquesta P, Martí?
- PA. Pa!
- D'acord. I si ara posem la P al mig d'una paraula? què podríem escriure?
- APU. Apu! (el nom del seu gos)
- OK! I ara posarem la P al darrere de la paraula. Què podem escriure, que acabi amb P?
- TAP. Tap! per tapar!
- Si senyor, xoca-la!
- Mira, àvia, ara poso una P i li faig una pota, així... mira, ara és una R!
- Què podem escriure, amb la R? pensem
- Pensem... hmmmmm... RAMONA! la Ramona!
- Siiiii, la Ramona, molt bé!

(no sé per què, vam acabar estripant el paper, com es pot observar a la imatge; llàstima...)
etc,etc,etc...
etc..etc...etc...

Sr. Vygotski, el meu nét es trobava en la "Zona de desenvolupament propera", en aquest moment. Calia aprofitar-la, tal com fan els seus pares amb tot l'amor del món, per fer que en Martí sigui el nen més feliç del món mentre juga i aprèn, mentre aprèn i juga, mentre es sent estimat i mentre estima sense fre...

Gràcies, Sr. Vygotski.Per sort, aquesta vegada no m'he d'examinar de les seves teories, ni de les del Sr. Piaget...

Una imatge val més que...

2011-10-16T12:13:00.001+02:00

per aquest ordre:

Martí-Àvia Montse-Avi Joan Salvador

Tots portem barret

Tots anem descalços

Tots estem contents

Unes hores a cals avis

2011-09-29T20:12:00.000+02:00

La foto és el resultat de la darrera mitja hora de joc amb en Martí.
Ens vam banyar a la piscina de la Mar (l'aigua ja és freeeda, freeeeeda), vam cosir una flor de llana de colors en una cartolina, vam dibuixar,vam jugar al dòmino, vam dinar, i quan l'avi feia la migdiada, vam anar a buscar les construccions i en Martí va fer aquesta caseta. Que consti que jo havia fet una piscina, però va quedar coberta de peces de colors. Perquè l'aigua ja és freeeeda, freeeeda, com a la piscina de la Mar!

Segons en Martí, les piscines de colors són més boniques.

I tant!

Inventari

2011-09-01T19:01:00.000+02:00

Una caixa de paquetets d'argila natural tenyida de colors

Un rotlle de paper kraft blanc (retoladors i llapis de colors ja en tenim)

Una capsa de botons i cordills per a cosir (això diu a la capsa, jo no hi posaria la a, jo diria una capsa de botons per cosir. Qui s'equivoca?)
Un sobre de gomets assortits, de formes geomètriques, dels de tota la vida, vaja (que ara n'hi ha que no deixen desenvolupar la imaginació, perquè ja tenen qualsevol forma. No m'agraden)
Una ampolleta de cola blanca
Una capsa de potets de temperes amb purpurina (mecatxis, no m'hi havia fixat, que portaven purpurina, però ja inventarem paisatges brillants per pintar amb els dits)
Tisores

Felpa i punxó

Un parell de sobres de cartolines de colors, que, amb l'ajut de les agulles de cosir llana i la quantitat de llanes de colors que tinc a la cistella de fer bufandes - que, per cert, l'hivern passat no en vaig fer ni una- serviran per cosir ratlles, rodones, casetes, flors, cargolets, el que vulguem i se'ns acudeixi!

Ja estem preparats per jugar, Martí! perquè no et pensis que treballarem, eh? Jugarem, i força!

Ah! Encara he d'anar a comprar cola d'empaperar, per fer paper maxé (pels titelles que et vaig prometre) però això és joc d'hivern-hivern!

Avis, àvies, oncles, ties, educadors...som-hi!

2011-06-12T19:41:00.000+02:00

Imatge: Maternitat- Guayasamín

Del blog pell a pell - que recomano a mares, pares, tiets, tietes, educadors en general- m'he emportat aquesta llista de bibliografia.

Jo n'he llegit uns quants, però no pas tots!

He de confessar que hi ha algunes coses que m'han costat - i no pas poc- d'acceptar. Però pensant-hi bé, reflexionant-hi, he acabat reconeixent allò tan típic i tan tòpic però tan real: "No tot el que es feia abans era millor", éssent abans les tres dècades que em precedeixen. Perquè abans d'abans, jo encara no em plantejava res entorn del tema criança. I quan vaig haver de criar jo, vaig creure cegament els patrons de conducta que em recomanaven ginecòleg-tocòleg, llevadores, infermeres, amigues, etc... perquè en aquells moments no ens plantejàvem res més que criar de pressa per poder continuar treballant (que aquesta és una altra qüestió que avui no toca).

També he de confessar que de tot el que he après - i que no paro d'intentar aprendre- encara no ho he acceptat tot. Hi ha alguns costums actuals que m'estan costant molt de pair. Però els respecto, perquè, malgrat que el cap em fa tirar per un cantó, de vegades, el cor em faria tirar per l'altre, no sempre l'adequat, segons els anomenats costums actuals, extrets, com dic, molts d'ells, de les teories d'alguns dels llibres que cita la propietària del blog que us esmento i que us recomano.

I sense més embuts, aquí va la llista:

-“El concepto del Continuum”, Jean Liedloff

- “Educar para ser” Rebeca Wild

- “Libertad y limites, amor y respeto”, Rebeca Wild

- “Un regalo para toda la vida”, Carlos González

- “Bésame mucho”. Carlos González.

- “Mi niño no me come”. Carlos González.

- “No llores más” Sheila Kitzinger

- “La rebelión del Hades”. Casilda Rodrigáñez.

- “La represión del deseo materno”. Casilda Rodrigáñez.

- “La sexualidad y el funcionamiento de la dominación”. Casilda Rodrigáñez

- “Las hijas de Hirkani”. Editado por La Liga de la Leche

- “La maternidad y el encuentro con la propia sombra”. Laura Gutman

- “Moverse en libertad”. Emmy Pikler

- “Parent Effectiveness Training”. Thomas Gordon.

- “Cómo hablar para que sus hijos le escuchen”. Adele Faber y Elaine Mazlish.

- “El desafío del bilingüismo”. Barbara Abdelilah Bauer.

- “Summerhill: A Radical Approach to Child Rearing”. A.S. Neill

- ” Birth reborn: What Childbirth Should Be”. Michel Odent

- “El saber proscrito”. Alice Miller.

- “Por tu propio bien”. Alice Miller.

- ” La madurez de Eva”. Alice Miller.

- “El drama del niño dotado”. Alice Miller.

- “Los vínculos afectivos: Formación, Desarrollo y Pérdida”. John Bowlby

- “No hay padres perfectos”. Bruno Bettelheim.

- “Dialogues with Mothers”. Bruno Bettelheim.

- “Psicoanálisis de los cuentos de hadas”. Bruno Bettelheim.

- “How babies talk”. Roberta Michnik.

- “La ciudad de los niños”. Francesco Tonucci.

- “Cómo criar a un hijo sano a pesar de su médico”Robert S. Mendelsohn

- “L’infanzia”. Luigia Camaioni.

- “Early socialisation: Sociability and Attachment”. Cara Flanagan.

- “Felices sueños”. Elizabeth Pantley.

- “La familia es competente”. Jesper Juul.

- “La pedagogia della lumaca”. Gianfranco Zavalloni.

ensabonar-se el cap

2011-05-25T23:37:00.001+02:00

Estava escrivint i de cop he esborrat una paraula i se m'ha començat a esborrar tot, tot i tot el post que tenia gairebé fet. Quina ràbia! Quan me n'he adonat que la tecla d'esborrar se m'havia travat ja no quedava res, només la meva cara de babau! (les àvies tenen cara de babau o de babaua?)

Explicava com hem rigut amb en Martí mentre el dutxava i ell m'ensenyava com de gran s'ha fet, que ja es sap ensabonar el cap tot sol. Jo no recordo si el seu pare i els seus oncles s'ensabonaven sols el cap als tres anys, segurament si. El que passa és que la memòria fa una mica el ronso i això permet que l'àvia no deixi de ser una àvia-que-li-cau-la-bava!

Mentre en Martí era a la dutxa, en Caïm li explicava al seu pare que ta-ta-ta-ta-ta i a més, ta-ta-ta-ta-ta i ta. L'hem sentit i ens ha fet riure, la xerrameca. Com les pessigolletes de després, en eixugar-se amb aquella tovallola taaaaaaaaaan gran i tan suau...

Mai no recullo la cuina amb un somriure tan ample com el dia que vénen a sopar!

Tornem-hi?

2011-05-17T15:35:00.003+02:00

Feia dies que m'estava plantejant si tornar o no tornar.

He estat uns mesos en els quals no tenia massa ganes d'escriure sobre avis i àvies, sobre néts i nétes. És que no sempre una té les mateixes necessitats.

El cas és que aquest matí m'he trobat a la bústia un comentari d'un pare primerenc a un apunt de fa força temps i mentre el responia m'han vingut ganes de reprendre l'espai.

Diumenge vam celebrar l'aniversari de la mare d'en Martí i en Caïm i vaig aprofitar per observar els canvis que s'han anat donant en tots dos.

En Martí ha evolucionat tant! el veia jugar a pilota i fer anar els cotxets amb els seus cosins i pensava com n'és d'elàstic el temps, com s'estira i s'arronsa, depenent del punt de vista que adoptem! tot just fa quatre dies (que en realitat són tres anys i quatre mesos) que va néixer i mite'l!

No vull filosofar. Només m'ha vingut de gust tornar a encetar aquest espai. No sé amb quanta freqüència tornaré a escriure "aquí". Només sé que no vull que la caseta de l'àvia estigui sempre tancada.

Tampoc no sé si serà un blog d'àvia-àvia o si es convertirà en un blog de reflexions més o menys profundes o més o menys frívoles, depenent dels estats d'ànim... en definitiva, com el que sempre ha estat: un blog!

L'àvia tanca la paradeta

2011-04-12T13:43:00.002+02:00

Ja no sóc una àvia primerenca, que ja tinc dos néts i això ja em dóna una altra categoria.

Moltes gràcies a tots i a totes aquells que m'heu acompanyat durant tot aquest temps.

Que mai no se us estronquin els somnis ni les il·lusions!

Fem una caseta amb grua?

2011-02-05T00:00:00.003+01:00

- Àvia, que em cau la grua! Me l'enganxes sisplau?

- Ens ha quedat una caseta amb grua, increíble!

In-cre-ï-ble!!!!

Un poema

2011-01-31T11:51:00.000+01:00

Deixo un poema de la meva amiga Isabel Barriel (del seu blog Poesiaula) per si algú li vol llegir al Martí o per si el voleu llegir als vostres fills, nebots, néts...

El paper

Abans jo era un arbre

amb nius al brancam,

grans fulles verdes

i flors oloroses

de suaus pètals blancs.

Ventall sota el vent,

a l'estiu gran ombrel·la,

a l'alba dolça poncella

i trist tronc al pic de l'hivern.

He sofert mutacions

a la meva essència,

he canviat l'estructura

per tornar a ser útil al món.

Sóc ara pla, llis i brillant,

de colors, reciclat o blanc,

net, sedós i tallant

lleuger, dúctil, versàtil, elegant...

Sóc amic de la lletra i la tinta,

sóc verge full per escriure,

fulla estampada de llibre;

pels àvids lectors, hores de plaer.

Pels escriptors, font de vida,

cos quotidià de llibretes, revistes,

receptes, instruccions i diaris

esquelet dels diccionaris,

suport pels mars i continents

als mapes dels atles,

tresor disfressat de diners,

bastida de partitures,

prospectes i cançoners,

faristol per a aquest poema,

redactar la carta als Reis

o dibuixar un arbre

amb nius al brancam,

grans fulles verdes

i flors oloroses

de suaus pètals blancs.

Sóc, amics, el paper.

Per cert, em vaig fer un regal. Em vaig comprar un llibre que es diu Poesies amb suc. És de La Galera i de molt diversos autors. Dilluns passat, que vam tenir en Martí a casa una estona, li vaig llegir algun poema curtet i ens ho vam passar molt bé. En Martí té una edat en la què ja se li poden llegir poemes. I els accepta prou bé. Cal parar al cap d'uns minuts, però, per no cansar-lo. Al llibre hi diu allò que no es pot reproduir per cap mitjà i tot allò, però un dia us en posaré alguna poesia perquè veieu que és un llibre interessant i del qual se'n pot treure - com el seu nom indica- força suc!

les imatges, tant de l'ocell de paper com de l'arbre, me les he baixat de google.

En Martí ja té 3 anys!

2011-01-27T10:12:00.002+01:00

Per molts anys, Martí!

Et regalem aquesta cançó que vam trobar tots dos a la xarxa, un dia que buscàvem cançonetes, te'n recordes? I després va resultar que el pare ja te la cantava, i en anglès! així que... per tu!

Apa, que ja ets un nen de P3!

T'estimem, preciós!

El pessebre

2010-12-26T12:04:00.002+01:00

Fer el pessebre és una de les "feines" més entranyables dels avis. Mentre l'àvia feia fotos, en Martí i la Mar feien el pessebre amb l'avi...

Molt Bones festes!

La versió de la pastora Caterina, cantada per la Coral Borrianenca m'ha encantat. Gens carrinclona, per entendre'ns.
Des del blog de l'àvia, gràcies a aquesta coral per penjar-la i deixar que la compartim. Bon Nadal!

fent d'àvia

2010-11-27T15:36:00.000+01:00

Va ser dilluns o dimarts. Els pares d'en Martí havien de sortir i em van demanar si em podia quedar amb en Martí.
- I tant! per què hi som, els avis, si no és per quedar-nos amb els nostres néts i compartir estones i mimar-los i estimar-los i ...?

Va ser una tarda intensa (des que els meus propis fills eren així de petits, no recordava aquesta intensitat) però tan meravellosa, que he necessitat gairebé una setmana per processar-la.

Quina sort que tenim, que els nens petits ens encomanin vida a dojo! quina gran sort!

En Martí em va explicar el que li agrada, el que no li agrada, el que entén, el que li fa por, els seus dubtes, em va convidar a jugar amb ell i també a no jugar-hi. A gronxar-lo quan vam sortir a la placeta - estàvem sols- i a somriure quan li vaig fer la proposta d'anar a veure "unes amigues meves" perquè feia molt temps que no les veia.
- Però jo no les saludaré. Jo m'amagaré. Per això vull anar amb el cotxet.
- Molt bé, Martí. No tens pas l'obligació ni de saludar-les ni de res. Tu amaga't i jo les saludo. I ja està.
Amb aquesta condició vam anar a veure la Gisela i la Mònica.
Però només de veure-les, amb les moxaines que li van fer i la piruleta que li van donar, no va caldre, que s'amagués. Va baixar del cotxet i es va passejar pel local, fins i tot hauria jugat amb les joguines que hi havia allà si no hagués estat perquè la salutació no donava per tant...

Vam berenar, vam tenir temps d'escalfar el sopar... i de banyar-lo. Llavors va arribar l'avi. Quin goig, a la banyera! l'aigua calentona, el peixet i l'esponja, el sabó, l'oloreta de la crema pel cos, després, les rialles fent pessigolles en posar el pijama, asseure's a la cadireta i començar a sopar...

Se sent el pany de la porta... qui hi haurà? eh? qui serà?
Se li il·lumina la carona: el pare, la mare i en Caïm ja són aquí!

L'àvia ha estat una setmana assaborint i processant aquesta informació al seu cervell.

imatge de google

mitjons de colors

2010-11-04T22:04:00.000+01:00

On anem, àviamontse?
Anirem a comprar uns mitjons.

Als ullets curiosos d'en Martí, la botiga plena de mitges, mitjons i llenceria variada d'home i de dona, tota acolorida, ha estat una revelació. Mentre jo triava, ell repassava el local, endavant, endarrere, pels costats...

Martí, on ets?
Aquíiiiiiiiiiii! que m'amago!
Ah, m'estàs fent una broma, eh? que no et veia, quin ensurt!
Si, t'estic fent una broma de riure.

M'ha encantat això de la broma de riure. I després, als gronxadors, a esperar la mare i en Caïm.

imatge de google (però els meus mitjons s'assemblen molt a aquests, ep!)

Un entrepà per sopar!

2010-11-01T09:03:00.000+01:00

Ole, ole, quina careta de felicitat la d'en Martí, després de passar una bona estona amb els avis, els pares, el "tiet"... veure la seva llitera muntada (és una canya!) els llibres col·locats a l'estudi... quin goig fa, tot plegat, ja falta poquet per anar-hi!
Quin goig sopar un entrepà boníssim i unes patates fregides tota la família junta!
i quina felicitat la dels avis per compartir-ho!

Ulls blaus

2010-10-29T10:39:00.001+02:00

En Caïm també té els ulls blaus, força més foscos que en Martí, però potser és que ja no recordo bé com eren els ulls d'en Martí a la mateixa edat que ara té en Caïm, és a dir, disset dies.

En Caïm té els ulls blau fosc i busca el pit i els braços de la mare, de la mateixa manera que ho feia en Martí.

En Martí juga amb tots plegats i de tant en tant diu que s'avorreix. Ahir, perquè no s'avorrís, vam fer un vaixell de paper que fèiem navegar damunt d'un bloc de propaganda d'un color blau brillant que era el mar. I dibuixàvem flors a partir de taques de tinta en una tarja de visita antiga que corria per la bossa de l'àvia (la meva bossa sempre és un niu de sorpreses)... i escrivíem MARTÍ i CAÏM, que porta dos punts.

De seguida aprendrà que els dos punts es diuen dièresi; és tan llest!!!!

Els meus néts tenen els ulls blaus!

imatge de google.

Avui a buscar bolets

2010-10-20T23:20:00.000+02:00

A buscar bolets amb l'avi i "l'onclu" Pep, amb la Taca i amb l'Apu.
Llàstima que no hi he pogut anar, me'n moria de ganes!
He llegit un poema sobre els bolets que em fa gràcia copiar aquí. És - com no podia ser d'una altra persona- de la IBM.

Rovelló, rovellí

Rovelló envellit,

ple de cucs a la nit.

Rovelló ennegrit,

rovellat al seu prat.

Rovelló escarransit,

t'has quedat ben petit.

Rovelló, rovellí

t'has quedat esquifit.

Rovelló envellit,

rovelló ennegrit,

rovelló escarransit

rovelló esquifit...

Ai, ai ai! Déu n'hi do

rovelló exquisit

que enguany has fugit.

La Isabel l'ha acompanyat d'una foto preciosa. Per què no l'aneu a veure al seu blog?

Només es veuen bé les coses amb el cor...

2010-10-19T22:03:00.000+02:00

L'essencial és invisible pels ulls.

Els infants han de ser molt tolerants amb els adults.

Antoine de Saint Exupery

Un diumenge tranquil

2010-10-18T12:24:00.001+02:00

Ahir vaig brodar dos pitets pel Caïm. Mentre ho feia pensava "ara hauries de fer una cosa semblant pel Martí", tot i que sé que "no cal" que cada vegada que se li fa un regal a un nen se li hagi de fer un altre al germà.

En teoria, no cal. A la pràctica, suposo que depèn dels sentiments de cadascú. No dels nens, sinó de qui fa el regal. Jo vaig brodar el nom d'en Caïm als pitets perquè em venia de gust. I m'hauria sentit fatal si no hagués fet res pel Martí. Així doncs, vaig posar l'armari del revés, buscant en el fons del fons. Jo sabia que hi havia una espècie d'estovalles individuals blanques per brodar que havia comprat qui sap quan, per si em vagava de brodar-les. Per sort, les vaig trobar. una mica groguenques, però ja les rentaran!

Vaig copiar el dibuix d'un peix que havíem dibuixat tots dos dijous passat, quan en Martí va ser a casa una estoneta mentre el seu pare anava a fer gestions, vaig dibuixar unes onades i un "Bon profit, Martí!" i em vaig posar mans a l'obra. "La brodada" va durar el mateix que la pel·lícula.

Ho vaig planxar tot, ho vaig embolicar i vam anar a veure la família feliç. La besàvia també va venir, tota contenta. Ella encara no coneixia el petitó i en tenia moltes ganes.

Em va emocionar veure el meu fill amb en Caïm al damunt. Era una imatge tendra, molt tendra. Una casa plena d'amor, vet aquí el que vaig trobar. En Martí va estar content amb els dos pitets i les petites estovalles. I amb unes sabates esportives que li havien comprat el dia abans. Estava, i mai més ben dit, com un nen "amb sabates noves".

Un diumenge tranquil, uns néts preciosos, uns fills feliços... suposo que no es pot demanar més...

A la foto, en Martí, en plena feina creativa, dijous passat, "a cals avis"

L'àvia ataca de nou

2010-10-15T13:19:00.000+02:00

Oh, fixa't, fa mesos que no dic res!
El temps passa massa de pressa, vet-ho aquí. Quan em van anunciar que esperaven un altre fill vaig decidir que ja no era una àvia primerenca i que potser aquest blog no tenia massa sentit. Com sempre, els mesos han estat impacables i ha arribat l'hora: el petit ha nascut i l'àvia que ja no era primerenca, ho torna a ser: al menys, en relació al petitó, perquè amb en Martí ja ens tenim una complicitat mútua que fa que ni ell sigui un nét "nou" ni jo sigui una àvia "nova". Ara ja hi hem agafat pràctica. I, tot sigui dit, ens entenem la mar de bé.

El nostre petitó es diu Caïm. Un nom que, us he de confessar que al principi em "xocava" força. No comprenia com els seus pares podien posar-li aquest nom al seu fill. Després, a mesura que ho vaig anar pensant, em vaig adonar de com en pot arribar a ser, la societat en la que vivim, de manipuladora i excloent. I si li haguéssin volgut posar Adolf? (tothom pensaria en Hitler) i si liu haguéssin volgut posar Abraham? (assassí en potència) i Judes? (tothom pensa només en Judas com a traïdor, però de Judes n'hi ha molts més) I si li haguéssin volgut posar - de ser una nena- Judith? (Judith va seduir Holofernes i després, sense dubtar-ho ni un moment, li va tallar el cap en rodó).

Què va passar, amb el pobre Caïm? doncs que, essent el primogènit d'Adam i Eva, per més que fes, no aconseguia caure en gràcia a Déu, que havia establert que el seu favorit era Abel. I quan va tenir els nassos inflats, es va carregar l'Abel, com tants i tants personatges històrics han fet tantes i tantes barbaritats. Total: que he acabat pensant que Caïm és un nom com un altre i que si als seus pares els agrada, doncs... per què no s'hauria de dir així el meu nét?

Ja he reconegut que em va costar assimilar-ho, però ara ja està. I em va costar assimilar-ho perquè estic carregada de prejudicis que m'han estat inculcats i, com a mortal i com a tal, imperfecta, em costa deslliurar-me'n.

Bé, i ara ve la segona part. Vivim en un país laic? Veritat que si? doncs, de moment, la jutgessa diu que al nen no li posa Caïm. I qui és, la jutgessa, per decidir com s'ha de dir un nadó? I si als seus pares els vingués de gust posar-li Kevincostner o Richardgere o Plastidecor o Pedrafoguera o Buba, o Mohamed-Jordi? Llavors no hi hauria problema! Mandan huevos, que diria aquell... de moment "estan en ello". A veure si s'avenen a raons, i si no... no sé ben bé què faran, però segurament, un recurs allà on faci falta.

En fi: que ja sóc "biàvia", que estic feliç de ser-ho i que reïvindicaré el nom del meu nét allà on faci falta.

Benvingut a la família, Caïm. Tots t'estimem.

L'àvia ja no és primerenca.

2010-05-22T13:16:00.000+02:00

Aquest blog va néixer per plasmar una il·lusió.

La il·lusió continua, però ara ja ha esdevingut privada, per això penso que no té massa sentit continuar escrivint aquí.

Vaig vivint el dia a dia del meu nét i al mateix temps vaig descobrint velles maneres renovades, o noves maneres que ja existien però que ara són interioritzades per aquells que un dia van ser els nostres fills petits i que ara són els nostres fills grans que ja són pares i mares al seu torn.

Ara m'embolicaria massa, si continués, per això prefereixo no continuar.

Aquí queda, doncs, el testimoni d'una àvia primerenca, que ja no ho és (primerenca)

Estem esperant un altre nét, així que no descarto començar un altre blog, que potser haurà de tenir un altre nom, encara que continuï plasmant il·lusions.

Gràces, de tot cor, als que l'heu anat seguint.

Àvia senzilla i amorosa

2010-02-15T11:35:00.000+01:00

Arribo de la piscina amb bon gust de boca. Avui a les escoles és festa, perquè allarguen la festa del Carnaval fins al dilluns, ja fa uns quants anys que es fa, això. Bé, la qüestió és que a la piscina, en aquesta hora, sempre hi ha molta gent gran i avui, un parell d'avis, s'havien emportat les seves nétes.
Quan m'he anat a dutxar, una de les àvies estava entrant a les dutxes amb la seva néta, una nena de sis o set anys. La nena portava tres o quatre trenetes al cap, segurament, residuus de la disfresa d'ahir (potser anava d'avatar?) bé, tant li fa, jo no ho sé, de què anava disfressada, la qüestió és que les trenetes la molestaven i quan s'ha tret la gorra de natació la iaia li havia de desfer les trenes perquè calia rentar-se el cap. Hauríeu d'haver vist l'amor i la paciència amb què la iaia li desfeia cada trena. Jo les sentia parlar i no podia deixar de somriure.
- yaya, no me haces nada de daño
- es que voy despacito, mujer, así no duele
- cuando me lo hace mamá si que me hace daño
- porque mamá va deprisa para poder ir a trabajar para tener dineros para cuidarte, hijita
- pues yo quiero que me lo hagas siempre tú, yaya

la conversa anava més o menys per aquest camí, fins que l'àvia - que devia ser la mare de la mare - li ha explicat que la mama havia d'anar a treballar per ajudar a l'economia familiar, que estem en temps de crisi i tothom ha de contribuir, sinó... blablabla.
La nena l'escoltava amb atenció. Quan ha acabat el discurs - jo ja sortia de la dutxa i elles encara estaven amb les trenes - la nena li ha preguntat alguna cosa sobre la manera de funcionar de casa seva i l'àvia, amb una paciència infinita, ha deixat els seus pares a dalt als núvols, fent que la nena se sentís protegida, estimada i volguda.
Encara he tingut temps, mirant entre els abrics mentre em posava el desodorant i la hidratant, de veure la gran abraçada que li ha fet quan ha acabat de desfer-li les trenes. Llavors s'han ficat, entre rialles, a la dutxa. I les sentia riure mentre - suposo- l'àvia li posava el xampú i li rentava el cap i ...

quant d'amor hi havia en aquella dona!
i en aquella nena!

jo quan sigui gran vull ser com ella...

imatge de google (http://farm3.static.flickr.com/2198/1814851669_35cb068329.jpg)

Un altre poema

2010-02-03T21:58:00.001+01:00

Poema de Carnaval

Seràs un rei,

seràs un mag,

seràs princesa

o madelman.

Seràs protagonista

d'una entitat bromista

dissimulant la teva essència,

tenint al món nova pressència.

Seràs fantasma,

o un gat amb asma,

fada amb reialme

o dibuix de manga,

seràs un rei,

seràs un mag,

seràs princesa

o madelman.

Isabel Barriel
______________________________________________

Un poema per en Martí

2010-01-31T22:26:00.002+01:00

Llegeixo Óssa Major, d'Olga Xirinacs i trobo, Martí, una sèrie de poemes que algun dia et llegiré.

Com aquest, de la sèrie Marina.

La Marina juga al sol

amb la closca d'un cargol;

s'ha volgut tombar d'esquena

i troba un cranc a l'arena.

El cranc és petit,

li puja pel dit,

li passa pel nas,

li baixa pel braç,

el cranc s'ha espantat

i ja s'ha amagat.

imatges de google

En Martí ha fet dos anys

2010-01-30T12:12:00.001+01:00

El 26 de gener en Martí va complir dos anys.
Ell ha estat el causant de la metamorfosi que han experimentat els seus pares i també de la que hem experimentat els avis, i parlo per nosaltres, els avis paterns.

Podria fer una gran filosofada i estendre'm tot el que volgués i més, però només diré dues coses:

Per molts anys!!!!

Gràcies, Martí!!

imatge de google

Fent d'avis...

2010-01-19T13:08:00.000+01:00

Feia molt de temps, que la casa no quedava així. I ja tocava!

No hi ha res més apassionant ara mateix que ajudar l'avi a fer magdalenes!

Ben concentrats tots dos...

Hem de remenar bé!

I mentre les magdalenes són al forn, pensem a què volem jugar!

I finalment inclourem la Taca en el joc; és molt més divertit!

Decididament, fer d'avis pot ser una activitat excepcional!

Un premi

2010-01-13T22:18:00.001+01:00

Fa uns quants dies ens van concedir un premi blogaire que em va fer molta il·lusió, però per causes de feina, no sempre puc atendre tots els blocs en els que particpo i aquest ha quedat una mica enrere. El premi en qüestió ens l'ha donat el blog "El racó dels nens".

Moltes gràcies!

Se li ha de donar a cinc blogs que no surtin a Creativonline , jo li donaré a:

A la llum d'un fanalet

El nostre tió no té cara ni barretina!

2009-12-26T12:43:00.000+01:00

imatge de google

Al pare i la mare els feia tanta il·lusió que cagués el tió a casa vostra, que els avis i la besàvia vam venir uns minuts abans de l'hora. L'Apu estava especialment manyac i demanava carícies. L'Antoniu s'ho mirava més de lluny. Aquella nova bèstia apareguda al menjador feia uns quants dies, a qui tothom es dedicava a alimentar i que tenien tapada amb una manta, no els devia fer gaire gràcia. Malgrat tot, sembla que van acabar per assumir-ho. La Taca no va venir, es va quedar a casa, amb cara de "avui tampoc no em treuen, aquesta gent"?

El tió, ben abrigat, va fer un primer pet, deixant anar pilotes de colors, que et vas afanyar a anar a buscar, tot enretirant la manta, mentre somreies davant d'aquella màgia.

Tot seguit, vam anar a cantar nadales i tu et miraves la besàvia que, amb la seva veueta prima, sense la força que hi havia donat la joventut, refilava com un ocellet: "La mare de Déu, quan era xiqueta, anava a costura, i a aprendre de lletra"

- Ep,ep,que el tió ha fet un altre pet!- digué la mare- i tots vam sortir a aixecar la manta de nou, per descobrir, amb els ulls plens de l'alegria del moment, els regals que, generosament, havia cagat aquesta vegada.

Així va ser durant uns llargs minuts, fins que el tronc va cagar unes peles de taronja i un bocinet de paper. Ja s'havia eixugat i no tenia intenció de repetir.

Tu estaves molt content, però el pare i la mare no hi cabien a la pell.

El pare, n'estic segura, recordava la mateixa cerimònia quan era petit i encara vivia el seu, de pare... i jo també.

L'avi estava emocionat i cofoi i la besàvia, amb unes ganes de cantar que no hi havia qui la parés. Potser per això el tió va ser tan generós!

I el tió va cagar, i ha passat un altre Nadal i vindrà un nou any, que serà aquell any en el qual tothom et preguntarà "quants anys tens?" i , posant dos ditets amunt, diràs: - Sis! - que és el que ens dius ara que ja en tens quasi dos i que ens fa riure tant... fins que sàpigues comptar... i vagis perdent aquella innocència que tots, en un moment o altre perdem, perquè així és la vida.

Bon Nadal, Martí! tots t'estimem!

El joc, els reis... i tot això...

2009-12-09T12:49:00.000+01:00

imatge: google

El joc és una activitat que estimula la fantasia del nen i li suposa un començament en el desenvolupament de les seves facultats físiques, psíquiques i també socials.

Permet als nostres nens i nenes prendre un contacte més intens amb el seu entorn, i a l'hora, relacionar-se amb ells mateixos.

El joc és de suma importància per a la seva evolució i, quan és compartit, els permet adonar-se de l'existència del respecte per l'altre, del diàleg, l'intercanvi i la participació.

És un agent important en el desenvolupament de la personalitat.

Molt bé: tots sabem que els nostres nens i nenes han de jugar. I ara vé la pregunta:

Què us sembla que els podem demanar als Reis, per als nostres menuts? és evident que no serà el mateix fer la carta per a un nadó que per a un nen de dos o tres anys que per un nen o una nena de sis o set anys o un preadolescent! Com ho fem, eh? eh? eh?

Què demanareu als Reis per als vostres fills, filles, néts, nétes, nebots i nebodes, fills o filles d'amics, etc?
Seguiu algun criteri propi o us deixeu aconsellar pels venedors de joguines, pels catàlegs, pels anuncis... va...

què en penseu, de tot plegat?
Apa, que no demano tant!
:)

Oxitocina, l'hormona tímida

2009-11-21T09:05:00.000+01:00

Amb el permís del "Blog alternativo", us deixo un article que m'ha agradat molt, un article d'aquells que m'ha fet pensar com n'hem estat de manipulats... però ara no és el moment de parlar d'això. Llegiu-lo i dieu-me què en penseu, si us plau.

Isis, deesa de la maternitat a l'antic Egipte. Imatge de google.

La Oxitocina, la hormona del amor?

També m'interessa l'opinió dels pares, oncles, avis, metges, pediatres... ja, ja sé que no hi ha tanta gent que em llegeixi. Només ho dic perquè - si algú entra i llegeix- que no es talli a l'hora de manifestar la seva opinió.

Gràcies.

Sant Martí

2009-11-12T22:20:00.000+01:00

imatge: http://blocs.xtec.cat/aulaacollidaescolalloret/files/2008/02/arc-de-sant-marti.jpg

Una cançoneta que jo trobo divertida i que li canto a en Martí, traduïda al català d'aquesta manera:

A sota d'un botó-tó-tó
que va trobar en Martí-tí-tí
hi havia un ratolí-lí-lí
ai que petitó-tó-tó

Ai que petitó-tó-tó
que era el ratolí-lí-lí
que va trobar en Martí-tí-tí
a sota d'un botó-tó-tó!

Ahir va ser Sant Martí.
Li vam regalar una estoneta de companyia i un parell de coixins, un en forma de cotxe i un altre en forma de moto, que es va afanyar en aparcar ben aparcats. El noiet ja deu intuir que trobar pàrking és molt difícil!

Idees per reflexionar.

2009-11-02T08:10:00.001+01:00

"La energía que el hombre y la mujer dedican a la producción de bienes materiales aparece cuantificada en todos nuestros índices económicos. Pero la energía que el hombre y la mujer dedican a la producción, en sus propios hogares, de niños felices, sanos y seguros de sí mismos, no cuenta para nada en ninguna estadística.
Hemos creado un mundo trastornado”
John Bowlby

“Lo que se les dé a los niños, los niños darán a la sociedad”
Karl A. Menninger

“Realmente tener hoy niños pequeños en una ciudad es un stress
y una exigencia impresionante. Por eso tenemos cada vez
menos hijos y cada vez más tarde”
Laura Gutman

"La millor mesura de l'amor és estimar sense mesura"
Sant Agustí.

_______________________________________________________________

Un bonic conte

2009-10-29T21:50:00.004+01:00

M'agradaria que veiessiu aquesta petita meravella feta "a duo" per en Wizard i per la Carme:

Per si no ens llegim, que tingueu un molt bon cap de setmana i una feliç Castanyada!

El grill dormia

2009-10-27T22:10:00.000+01:00

Avui has vist un grill que dormia.
I ens ho has explicat a l'avi i a mi.
I no t'ha agradat veure el braç de l'avi "Vadó" embolicat, perquè sabies que portar el braç embolicat volia dir que d'alguna manera tenia mal. L'avi, però, ja t'ha explicat que el duia embolicat perquè ja està curat.
I ens has tornat a parlar del grill i de pujar i baixar escales.
I ens has tornat a fer feliços.

Ep! atenció, que això no és un grill sinó una llagosta tocant el violí! però m'ha agradat més que els grills...

imatge: http://galeria.dibujos.net/images/painted/ffe3e44c8fbb6526d00ed98d05d6429b.png

Gent petita, gent gran

2009-10-19T23:24:00.000+02:00

Molt bé, ens deixarem de somnis estranys.

Avui no parlaré de nens petits ni de les manyagueries d'en Martí, avui faré una petita reflexió. Sóc fora de casa, hem anat a passar uns dies amb la besàvia d'en Martí, la meva mare.

Sabeu què? Sortir pel món amb una persona de 81 anys no és gens fàcil. Els hotels, encara que diguin que hi ha habitacions adaptades, són pensats per gent jove i adulta fins als -diguem 65 anys?- diguem-ho, per posar una edat. Per molt que s'hi encaparrin i posin barres de seguretat perquè el iaio o la iaia no es matin a la banyera, normalment les banyeres són massa altes i els costa molt d'entrar-hi i de sortir-ne. Els menús, fora del buffet lliure dels esmorzars, solen ser bons, i més si l'hotel té certa categoria, però són tan sofisticats que veus moltes persones grans que no poden menjar gairebé res de la carta (o del menú) perquè qui més qui menys té el sucre alt, o colesterol, o problemes de pressió, o jo què sé...

La meva mare s'ho està passant molt bé, a tothom li agrada viatjar i que estiguin per ell/ella, però pateix quan veu que a les cartes dels restaurants no hi ha mai la possibilitat de menjar-se un arrosset bullit, una verdureta sense gaires històries, una truiteta "normal", i quan veu que per menjar allò "normal" per ella, ha de pagar-ho molt més car del que realment costa. No és l'única.

De veritat, sembla que la societat es vulgui treure del damunt (només ho sembla????) la gent gran. Molesten. Ahir, en un restaurant, una bona senyora d'edat similar a la de la meva mare, va caure en intentar baixar per una rampa pensada per algú amb cadira de rodes, però no pas per algú amb bastó. Déu n'hi dó el cristo que es va muntar...

La nostra societat no està pensada per nens petits ni per persones massa grans. Les nostres ciutats i pobles tenen una quantitat de barreres arquitectòniques i de tots tipus que fa feredat: us imagineu un avi de vuitanta i escaig intentant agafar el metro a París? (és un exemple).
Què passa, que els vells s'han de quedar a casa?
Que només poden sortir si són molt molt rics?
O que només poden anar amb l'Imserso (abans Inserso, no?)

Ai, digueu-me "quejica", però penso que la gent gran pateix molt en veure que tantes coses no estan al seu abast... i encara, els que tenen família, mira... però i els que estan completament sols?

Com m'embolico, no?

En Jordi i la Violeta ens deien que s'hauria d'intentar que la societat acceptés que els nens són nens i no adults petits i incordiadors... jo afegeixo que també hauríem d'intentar que els nostres avis poguessin viure còmodes a les ciutats i pobles i no corressin el risc de trencar-se una cama amb el mal estat dels paviments, que els semàfors duressin una mica més per donar-los temps a passar d'una banda a l'altra del carrer, que els conductors tinguessin una mica més de paciència als passos de vianants - que veus avis que van esporuguits per por de ser atropellats - que als hotels, a part de tenir una o dues habitacions adaptades per a qui va en cadira de rodes, pensessin també en aquells que, tot i no necessitar cadira, sí que necessiten seguretat i restaurants tinguessin a l'abast menjar senzill sense haver-lo de pagar a preu d'or, que...

Oooooooooooooostres! Sort que deia que valia més no parlar de somnis!!!!

imatge:http://farm4.static.flickr.com/3186/3075065519_24d56e0c0c.jpg

Un malson amb final feliç

2009-10-16T21:50:00.000+02:00

Avui he tingut un somni horrorós.
He somiat que tenia un fill i li donava pit, però el nen es deshidratava, vomitava tota la llet que prenia i s'anava fonent, fonent, fonent, fins que ha quedat com un nino aixafat per un camió, així de pla.
En el meu desesper, li he fet el boca a boca durant molta estona, suant i patint, fins que he aconseguit que revisqués i me l'he pogut tornar a posar al pit. S'hi ha agafat, per sort.
Llavors m'he despertat plorant.

Preferiria que ningú no interpretés aquest somni i per sort, en Martí no el sap llegir, encara.

Però cada dia em faig una mica més "fan" de la lactància materna fins que es pugui.

Potser a una àvia ja no li toca, pensar en aquests temes... potser no.

Imatge extreta de google, que pertany a l'associació Alba, que és un grup d'ajuda a la lactància materna.

Sopar

2009-10-14T23:18:00.001+02:00

Avui en Martí m'ha trucat.

À-vi-aaaaaaaaa!
Hola preciós, com estàs?
...
...
...
BÉ!!!

Ja has sopat?

Xi (Veu de fons "si només portes una cullerada")

I què sopes?
...
...
...
Pata.

I aquí s'ha acabat la informació. Segur que continuava menjant pasta... i un plàtan, o una figa, o...

El Paseante es va estranyar que en Martí mengés gapatxo... si el veiés menjar figues fliparia :)

A que no sabeu d'on vaig treure les figues per fer aquell pastís del qua vaig penjar la recepta a "Des del meu mar"? Doncs ara ja ho sabeu!

Navegant la vida

2009-10-14T07:50:00.002+02:00

Ben equipats per navegar!

Pensar, dir, fer

2009-10-08T10:56:00.001+02:00

Avui el post coincideix amb el que acabo d'escriure a Des del meu mar. Crec que val la pena penjar-lo també aquí perquè hi ha molts pares, mares, àvies, avis, oncles, tietes, mestres, educadors en general, que llegeixen (molts en silenci, però s'agraeix igualment).

Aquí va:

Avui una recomanació. Mireu aquest video, si us plau. Dura 16 minuts, però crec que val la pena "perdre'ls".

imatge: http://www.nueva-acropolis.es/Fotos/Noticias_2008/empatia_ninos.jpg

Què en penseu? (mestres i no mestres)

Estem perdent la capacitat d'empatia per culpa de les exigències de la nostra societat?
Cal que l'escola eduqui?
Que instrueixi?
Que ensenyi a viure feliç?
Que domestiqui?
Que prepari ciutadans per ser el que la mateixa societat vol que siguin els seus ciutadans?

Una altra mena d'educació és possible?

Ho sento, tinc el dia pensador.

Tot d' estels!

2009-09-27T19:42:00.002+02:00

- À-vi-a, estel!
- Si. Un estel!
- I a lluna, mia lluna
- Si, la lluna també. Que bonica, eh?
- Petita.
- Si, ara és petita.
- ¿La? - assenyalant els llums que veiem des de la terrassa.
- Allò són els llums de Blanes.
- Nonono. Tooooooooooooot esteeeeeeeeeeeeeels!

imatge retocada d'una altra trobada a internet (http://farm4.static.flickr.com/3055/2706768241_dc906b3156.jpg?v=0)

Magdalena o mustela?

2009-09-24T09:51:00.000+02:00

Veure't a la banyera, jugant amb un petit cor vermell, que havia estat una bombolla d'oli per a l'aigua del bany.
- A cor!
- Ah, si, és un cor, que bonic, oi?
- Oi?

Quin riure, Martí! Des que visc a Blanes - i mira que en fa d'anys - sempre m'han fet broma amb el que encara em queda de la meva parla de Barcelona (xava?) Al principi em deien que parlava amb la "A", com la "Sandra Kamaka". Després es veu que vaig anar deixant una mica - només una mica, eh? - l'accent català de Barcelona, però mai no he pogut negar que sóc d'allà. Ni ho vull negar, per altra banda, ep!

Però sentir-te dir Oi? repetint el que havia dit jo em va fer molta gràcia!

I quan la mare et va eixugar, el teu cosset menut i espigat em va recordar tant el del teu pare quan tenia la teva edat! I encara, quan et va posar aquella crema d'olor de nen petit, d'olor de net, la sensació de felicitat era total. Sensació que el temps passa però en algun moment té la capacitat d'aturar-se un moment per deixar-nos recordar allò que ens va fer tan feliços...

No vaig necessitar evocar una magdalena de Proust(quan siguis gran ja t'explicaré què vol dir això de la magdalena de Proust) , quan, en un acte quotidià, com untar-te la careta amb mustela i posar-te el pijama, aquell pijama sencer que us fa tan bonics als petitons, vaig tornar al passat de manera immediata. No la vaig necessitar. Va ser l'evocació total i absoluta. No sé quin dels meus tres fills vaig recordar, potser tots a l'hora: el teu pare "Moto, mama, moto, n'hi ha!", el teu "tiet" gran "A xexei que volen pel cel!" o el teu "tiet" més jove "mama, treu-me ,es migades, que tinc calor!"

xexei = ocells
migades = mànigues

Martí, ets molt gran! No de mida, no d'edat, no de tamany. Però ets molt gran!

Vejam...

2009-09-10T15:24:00.001+02:00

Arribant al port em va faltar temps per anar a veure en martí. El primer que va fer és dir-me

-À-VI-A

i ja em va caure la baba directament.

En Martí és el nen que tots pares i mares i avis i oncles i tietes voldríen tenir.

No sabria com dir-ho de cap més manera, perquè aquestes coses, encara que les vulguis fer, no sempre surten. Costa molt, dir-li a ton fill que estàs orgullosa d'ell com a pare, encra que ja sàpiga que estàs orgullosa d'ell com a fill... o potser és que caldria anar-li recordant, aquesta darrera afirmació? Hi pensaré.

Avui hem compartit una estoneta de platja. L'aigua del mar ja la troba massa freda, però veure com disfrutava sota la dutxa ha estat divertidíssim!

T'agafen ganes de mirar-te'l tota l'estona i se t'acaben les paraules. Quan diu À-VI-A (ho diu així, com separant bé les síl·labes, com posant-hi èmfasi, et roba el cor, potser sense saber-ho)

I cal agrair la "feina" (potser més que feina caldria dir-n'hi abnegació i amor) feta per pare i mare, explicant-li qui és la seva família, encara que tingui uns avis tan troneres que s'han estat més de dos mesos fora!

per cert, he rebut més missatges dient-me que aquest blog ha estat anomenat a Rac 1... gràcies a qui l'hagi "recomanat", com que no sé qui ha estat, dic un gràcies així, en general. És un honor!

mama, "pip"

2009-08-16T09:00:00.005+02:00

Sé que a hores d'ara ja xerres com una calàndria.

Saps què? Mai no havia sabut per què es deia, aquesta expressió "xerrar com una calàndria"... per això he enllaçat el nom d'aquest ocell a la xarxa, perquè no et pensis que no hi ha base popular (que no científica, suposo)...

M'agradaria tant, que sentíssis com xerren cada matí els ocells que envolten el Blauet! potser quan siguis una mica més gran podrem repetir el viatge i ho farem amb tu... pot ser.

Martí: l'avi i jo tenim unes ganes ben boges de veure't i de tornar-te a abraçar. I de convidar-te dinar gaspatxo, que diu que t'agrada molt. Ja falta menys. Si,si, de veritat: d'aquí a un meset escàs ens retrobarem.

T'estimem, calandrieta!
______________________

La imatge no és gratuïta. Es tracta d'un minúscul jardí vertical, que creix en una paret d'una resclosa. Algun dia t'explicaré com trobar bellesa dins la lletjor, això ens pot fer molt feliços en aquest món tan complicat en el qual t'ha tocat viure. Però les filosofies, martí, per quan siguis més gran.

Parèntesi

2009-07-02T08:17:00.002+02:00

Ahir a la tarda vam arribar a Blanes. Vam venir per passar uns dies, veure en Martí, i, evidentment, tots els fills i la besàvia i també per resoldre alguns temes de salut. El primer que vam fer va ser passar un momentet a saludar la Violeta i en Martí - en Jordi era a la feina- i vam descobrir un Martí que ja sap dir el seu nom, que ja sap quants anys té, que no para quiet investigant-ho tot i ensenyant-nos tot allò que atrau la seva atenció. Tot això ja ho feia, quan vam marxar (excepte dir el seu nom) però ara ho fa "amb coneixement de causa". No faré cap referència a cap mena de teoria.
A la teoria vital em remeto: una mare i un pare, acompanyant el seu fill en la trajectòria - de vegades dura, de vegades dolça - de la seva vida.
No diré que em va caure la bava. Només que vaig tornar a al·lucinar.
Aquí deixo un video perquè se'l miri en Martí. A veure si li agrada. Quan sigui gran ja parlarem de simbolismes i significats. En aquest moment, que es diverteixi i prou!

Una abraçada pel Martí, des del meu mar

2009-06-05T09:48:00.003+02:00

Martí, l'àvia et troba a faltar molt més del que pensava. Però mira,noi, les coses són com són i no com ens agradaria que fossin, ja ho notaràs!

Una abraçada forta,forta, o un somriure i unes pessigolletes per tu. Fes una abraçada ben dolça als pares, eh? que també els estimem molt.

L'avi i jo naveguem a prop, però ens anem allunyant! malgrat la llunyania, Martí, no t'oblidem.

p.d.- no sabem on serem el dia 7 de juny, ni si podrem felicitar el pare, que en fa... 29!! així que, si no podem connectar des d'on siguem aquell dia, felicita'l tu en nom nostre,d'acord?

Diumenge en família

2009-05-26T08:02:00.004+02:00

Llàstima que no tinc cap foto (de moment) perquè diumenge a la tarda, a casa d'en Martí es va fer una festa familiar deliciosa, amb motiu de l'aniversari de la Violeta. Deliciosa per les persones que hi havia, pel berenar al que no ens vam poder resistir i, sobre tot, i per mi, per l'estona amb en Martí, que cada dia està més preciós!
Va ser una mena de comiat, per nosaltres, que, si els déus ens deixen, marxarem dijous o divendres i ja no el veurem fins a mitjans de juliol. Estic seguríssima que quan tornem ja no m'arribarà al genoll sinó a mitja cuixa (al menys) i que xerrarà (encara més).
Marxar de viatge sempre és motiu d'alegria, si el viatge és programat i meravellós. Però deixar la família "a casa" i sobretot, deixar el nét... com ho podria explicar... vaja, que em sembla que el trobarem a faltar moltíssim!

Aquest post és el darrer des de casa. No sé si tindré connexió, espero que segons els llocs per on anem passant, n'hi haurà o no. Així que, d'alguna manera, no és que me'n vagi del tot, però diguem que no serà tan fàcil escriure com ho és ara, amb la connexió permanent.
Per molts anys, Violeta, no cal que et digui que siguis molt feliç, perquè ja ho ets! (afortunadament)

Martí... encara et faré un petonet abans de marxar!

Avui

2009-05-12T22:53:00.003+02:00

Aquesta tarda la Violeta i en Martí ens han vingut a portar un bé de déu de cireres... mmm, que bones eren! (ja no en queda ni una)

L'altre dia vaig abraçar en Martí a la platja, mentre amb una mà tenia agafada la Taca - a la platja hi havia massa gent com per deixar-la "suelta - i no em vaig adonar com m'he adonat avui de com ha crescut! Ja m'arriba al genoll!

Me l'he endut a l'habitació i li he ensenyat les meves capsetes plenes de tresors: Hi ha una capseta blava amb gometes de tots colors pels cabells (quan n'hi ha per recollir-los) que ell fa servir de polseres i quan en porta tres o quatre, fa una estrebada de braç i totes van a parar a damunt del llit. Aplaudeix, divertit, i riu fent una carona que és per menjar-se'l!

A una altra capseta hi ha collarets de diferents mides i colors, algun encara de l'època hippie! N'ha agafat un de vidres de coloraines i li ha agradat ficar-lo a una caixeta buida i tapar-la. La musiqueta que feia després, en remenar -la com si fos una maraca, era prou divertida!

Quan s'ha cansat de veure tresors m'ha ajudat a guardar-los tots i un cop tot endreçat ha volgut entretenir-se amb el que ja és "la seva discoteca" particular... encenent i apagant els llums de la dutxa.

Amb el seu somriure de dues dentetes, el blau dels ullets i la finor dels seus cabells m'ha deixat un gustet molt més dolç que les cireres!

Aquí estem...

2009-05-06T07:52:00.003+02:00

Martí, vaig veure les fotos que va enviar la mare. Ets realment preciós. I ben petitonet, com era el teu pare a la teva edat i suposo que com era la teva mare, també... ja ho diuen "De gats, gatets".

A les mares, àvies, tietes, als amics, companys, pares, avis, padrins i altres varietats (com el Nadador).De "El blog alternativo" extrec aquesta adreça. És iteressant, la veritat. Per si us ve de gust mirar-vos-ho.
Que tingueu un bon dia!

Premi, primavera i cançó

2009-04-28T14:25:00.002+02:00

El blog de l'àvia ha rebut aquest premi, de mans d'en Joan Martin, un mestre de Tarragona. Moltes gràcies, Joan, aquí el deixo, i que el reculli qui li faci il·lusió tenir-lo, de tota la gent que llegeix el blog de l'àvia.

Passat Sant Jordi i passada la Mare de Déu de Montserrat, ens endinsem en una primavera que se'ns descobreix ben entremaliada: ara fa sol, ara plou, ara tinc fred, ara fa calor. Què ens posarem? Caldrà agafar la rebequeta cada dia, no sigui que se'ns constipin els nens...

Deixo una cançó per als més petitons:

Sant Jordi

2009-04-22T23:32:00.002+02:00

Estimat Martí,
He trobat aquest dibuix i m'ha agradat molt. Pertany al web d'una escola, el CEIPM Parc del Guinardó, però l'he agafat com si fos un préstec, per ensenyar-te el drac, la princesa i el Sant Jordi somrient. Quan siguis més gran t'explicarem la llegenda i t'agradarà, cada any, celebrar una diada tan nostra.

Cançons de falda

2009-04-08T12:51:00.004+02:00

Quan en Martí encara havia de néixer, al meu altre blog vaig demanar cançons de bressol per fer-ne un recopilatori. En vaig recollir tantes com per fer-ne tres CD's, que vaig regalar a tres persones del meu entorn que en aquell moment estaven esperant un fill. Sé que els va agradar, el que no sé és si els va ser útil, la veritat és que no els ho he preguntat mai. Va ser una crida que va tenir un èxit extraordinari entre els blogaires!

Ara estic recopilant cançons de falda. N'hi ha a mils, de cançons de falda, però el que m'interessa no és tant les que podem trobar en els cançoners tradicionals, que aquestes ja les podem trobar, precisament.

El que m'agradaria és que cadascú de vosaltres m'expliqués amb quines cançonetes - tradicionals o inventades- us relacionaveu i interaccionaveu amb els vostres nadons, des que van néixer, fins -diguem- cap als 2 anys.

Va, no sigueu tímids/tímides!

I... quina era, normalment, la resposta del nadó? (si ho recordeu....)

-----------------------------

Jo comentaré un dels jocs preferits d'en Ferran, el meu fill gran, que es solia donar mentre jo preparava el sopar i ell era assegut a la trona; en Ferran jugava molt per terra, però quan jo preparava el sopar em demanava asseure's a la trona, així "controlava" el que jo feia per la cuina. Recordo la porta de la cuina ben oberta - el pis era petitet i la cuina encara més - i al mig de la porta, la trona amb el nen.

Recordo...

mira, una ceba!

eba!

si, una ceba! t'agrada? a que és xula?

eba!

i ara un tomàquet, mira, un tomàquet!

ohh!

xulo, el tomàquet, eh?

etc...

------------------------

És evident que la conversa no té res de trascendent, però gairebé cada dia sorgia una cançó inventada, per suposat, o un conte, sobre algun dels aliments o sobre algun estri de cuina. Eren moments entranyables. És evident que ara no podria reproduir cap d'aquelles musiquetes que inventava per a en Ferran, però el que és cert és que en tinc un record de mirades, de tacte, aprendre textures, colors i formes, sabors, de paraules, de gestos...

L'hora del dinar era molt més prosaica, potser per això no la recordo massa...

I segur, segur, que els meus tres fills recorden quan el seu avi (el meu pare) els donava la sopa, tot explicant-los el conte de "la maravilleta" (on la protagonista era un granet de maravilla, visca la imaginació!)

------------------------

Bé, doncs, el que demano és això: experiències ... alguna cançó (la lletra, és clar, a no ser que pugueu enviar-me també la música, si en teniu l'oportunitat, cosa que seria perfecta), algun petit poema que perduri a la vostra memòria, alguna paraula carinyosa inventada o no ("moneta" "pipirimundi" "Ferranicu" "piru" "rei de sucre") etc... aquestes cursilades que sabem dir, però que tan ens agraden i els agraden a ells.

Perquè no ho són, de cursilades. Perquè són mots que traspuen amor.

Apa, ja teniu deures!

Comunicació i llenguatge

2009-04-05T08:36:00.004+02:00

Vull donar les gràcies, des d'aquí, a l'atenció que em van prestar ahir els pares i mares que van assistir a la xerrada sobre llenguatge. Val a dir que ha de costar concentrar-se en un tema tan complicat, mentre tenim els nostres nadons voltant per la sala (nadons que es van portar tan bé que quasi no m'ho podia creure)

La impressió que vaig tenir en acabar, va ser que molts havíeu interpretat més la part tècnica que la part emocional del que vaig dir: segurament, deu ser perquè hi vaig posar massa èmfasi. Espero i desitjo que als tallers us quedi més clar el que vull dir:

Bàsicament, que el llenguatge es dóna quan hi ha situacions d'interacció. I vosaltres, tots i totes els que éreu a la xerrada, poseu als vostres infants en situació d'interacció en cada moment de la vostra vida. Quin millor contacte hi pot haver que el contacte cos a cos, mirada amb mirada, carícia amb somriure?
Quina millor comunicació que els actes d'amor que els dediqueu als vostres nadons?
Voleu un silenci més eloqüent?

Bones vacances a tots i a totes! Jo no marxo pas, aquests dies, així que segurament em trobareu per aquí. Si voleu venir a menjar xocolata, ja ho sabeu, sereu benvinguts, com sempre!

Per reflexionar

2009-04-03T08:07:00.003+02:00

Aquí us deixo un video satíric dels Monthy Pyton, que reflecteix força bé alguns dels aspectes de la nostra societat actual. És esperpèntic (però no gaire més que el que està passant en alguns hospitals i clíniques)
Fa riure (per no plorar).
Estic molt contenta que la meva família hagi decidit no entrar en aquest joc i s'estiguin deixant les energies en intentar que els entenguem. Costa, entendre'ls. Però un cop hi entres, ho vas veient més clar.
Què en penseu?
Jo no sóc gens radical, més aviat sóc molt flexible, però potser amb això de ser àvia m'estic tornant exigent.
De savis és rectificar? això diuen!
P.D.- Agafeu-vos el video com el que és: una ironia, una sàtira, un esperpent. No tinc pas intenció d'ofendre a ningú perquè respecto totes les opinions. Penso, malgrat tot, que la nostra societat s'està desnaturalitzant cada vegada més. Això si que ho penso.

Avia tabalot!!

2009-03-27T16:59:00.006+01:00

Martí + Apu + part del pare (a casa els avis)

Ahir a la tarda vaig fer d'àvia!

imatge de google (Maitena)

La Violeta havia de fer un treball a l'ordinador i en Martí i jo vam estar un parell d'hores jugant per la casa. Va ser molt divertit, en Martí i jo ens vam arrossegar, vam cantar, vam saltar, vam ballar, vam jugar amb l'Apu i amb l'Antoniu (el gos i el gat respectivament), vam posar trenta vegades la musiqueta del pianet, vam encendre i apagar els llums, vam assenyalar, vam denominar, vam riure, vam fer veure que ploràvem, ens vam fer pessigolles...

i la Violeta va acabar amb un mal de cap de aquí te espero!

imatge de google, retocada

I és que ja se sap: les àvies i els néts atabalen molt als pares!

Entre nosaltres: espero que em torni a demanar que vagi a fer d'àvia. Prometo amagar el pianet i parlar xiuxiuejant, cantar fluixet i no saltar gaire!!!
I encara tinc una idea més: quan hi vagi li portaré una capsa de Gelocatils mega-plus!

imatge de google

Els nens creixen i ja és primavera

2009-03-22T15:41:00.012+01:00

Volia fer un poster. Però per fer-lo es necessiten unes quantes coses: la primera, temps. La segona, paciència. Jo no em distingeixo especialment per la meva paciència, tot i que gairebé sempre que he començat alguna cosa, l'he acabat. Però això és diferent: no sé d'on treure el temps per "perdre", ja sabeu que darrerament vaig molt de bòlit, per circumstàncies que no sé si vénen al cas.

La besàvia d'en Martí - la meva mare- no està bé i estic força desbordada.

La primavera m'altera, però no pas com a la resta de la gent - digueu-me rara- a mi sempre m'ha afectat negativament, la primavera. Em costa adaptar-me a l'arribada del bon temps i sempre he portat millor l'anada de la calor al fred que del fred a la calor.

Com que m'hi he posat moltes vegades des que ho vaig dir i no me'n surto, aquí poso les fotos dels nens i nenes que em vau anar enviant. Us agraeixo el vostre interès i em comprometo a no fer propostes que després no pugui complir.

Una abraçada primaveral a tots... atximmm!

Els nens de les fotos (noteu que només hi ha una nena) ja deuen estar fent la mili!!

Hi sóc, però no funciono...

2009-03-20T13:17:00.001+01:00

tornaré,
necessito respirar.

E la nave va

2009-03-11T08:57:00.002+01:00

imatge de google.

L'àvia continua per aquí, llegint els vostres comentaris, pensant sobre tot el que aneu dient, buscant informacions diverses de gent diversa sobre la criança dels fills, pensant que hi ha coses que tornaria a repetir, i també pensant que hi ha coses que no tornaria a fer mai més. És llei de vida: ens equivoquem molts cops, però n'aprenem, de l'experiència. Hi ha altres coses que fem molt bé, però que les generacions que ens segueixen no veuen amb bons ulls. Tot plegat, la vida mateixa.

Mentrestant, les joves mares es comuniquen les seves experiències, els seus neguits. Discuteixen els seus punts de vista, però amb respecte. I les joves àvies ens mirem virtualment i ens diem que la vida continua i que sempre serà igual i sempre serà diferent.

I en Martí ja camina i probablement en Guillem també, i l'altre Guillem se'ls mira, somrient, i en Dídac ja gateja, i l'Alexandre mama cada dia més. En Ramon explica, als seus companys d'escola, que té uns amics molt petits que es van fent grans. La Sara balla i l'Aicard canta, i els petitons s'ho miren i també somriuen.

I les joves mares intenten que el nostre món sigui millor i les joves àvies pensem quina utopia, però pensem que val la pena intentar-ho, que nosaltres, a la nostra manera, també ho vàrem intentar.

E la nave va.

I les besàvies van fent catúfols... i les hem de cuidar, perquè són les que ens han donat la vida a les joves àvies. I patim.

patam.

Patum.

E la nave va.

Quien bien te quiere NO te hará llorar

2009-02-20T08:20:00.006+01:00

Imatge: http://www.crececontigo.cl/upfiles/userfiles/image/mama%20con%20guagua.jpg

Llegiu aquesta entrada de blog, em sembla que no té desperdici. Quina és, la vostra opinió sobre aquest tema?

Imatge: google

Aquesta setmana és la darrera que m'he fixatde temps per fer el muntatge amb les fotos dels vostres nens. Teniu temps fins demà d'enviar-me'ls, aquells i aquelles que ho vulgueu, fins avui a la nit, perquè demà a la tarda m'hi posaré.

L'experiència de l'Anton

2009-02-13T16:07:00.003+01:00

L'Anton m'ha fet arribar uns poemes deliciosos, dels quals us en transcric només un, el que té més relació amb els naixements... és tendre i divertit, llegiu-lo!
És el primer punt de vista d'un home que ens arriba, eh? a veure si se n'anima algun altre...
Gràcies, Anton!

CINC FILLES . CINC FILLS

Escrit d’Antoni Fortuño Sas - 1998

( D’aquells temps en que no venia d’un .)

Però si que vull contar-vos

el que la mare em contà.

- la recordo per narrar-vos

un fet que a molts ha passat.-

La parella joveneta,

ell i ella sols vint anys,

es casaren, de presseta

al pot de mel van sucar.

-Noia, que tens ja panxona.-

Al poc temps ja va explotar.

"Reina,princesa,duquessa,

ulls de cel,cabells fil d’or,

la parella,-ànima encesa-

rebien el fruit d’amor.

Poc temps passa. neguit jove.

- Ara un noi me’n portaràs.-

La sement la tira al cove,

-Sí,sí,sí que en sortirà.-

Però, el resultat que esperen...

Nina galtes carmesí,

rialla dolça. Veneren

la filla. Volien fill.

No descarten pas la idea

de tornar-hi un altre cop.

- Ara ,noia,es la tercera,

encertarem. NO, SI, NO...

Desfullen la margarida.

Ell n’està d’entusiasmat.

-Quan batega,té embranzida?

Té coratge...NIN SERÀ.-

Però el desig no es promesa.

La caixa quan s’obrirà

pot dur-ne la gran sorpresa.

Nasset rodó. Cul ben badat...!!

A un amic que sols té mascles

- Diguem, noi,com ho puc fer...?-

- D’aquelles soques fes ascles,

mira,a mi em va més que bé.-

Es cansa d’asclar, es cansa...

-Noia. Va,va,esbafeguem.

Suorós hi torna i descansa.

Ho tindrem,ara si que ho tindrem.-

Quan l ‘olla ja n’és xafada´

i esboterna el contingut

és diadema de fada

el que els dóna nou ensurt.

Encara que bé l’accepten

clar,no tenen més remei,

l’un al altre els dos es repten

per últim cop va tornem.

L’esperança no és perenne.

Ella febril resa a Deu.

Ell,ateu,canvia de regne

i busca bruixots arreu.

Bola de vidre,mars d’aigua,

de pèndul farà el Roscof,

tiba el ventre com paraigua

i el pèndul diu que és un NO I.

Quan arriba l l’hora bona

de saber-ne el resultat,

ell,neguitós,a l’espona

s’assenta malhumorat

doncs,la comadrona parla,

- Puja,puja,ja ha arribat.-

-Fill o filla,que és?- ell garla

amb to de extremunciat.

- Una filla més bonica

que una tempesta de llamps.-

-Jo no pujo- ell li replica -

Me’n vaig de presa a llaurar.-

Pel camí,per baix Anhorta,

troba ,dels mascles,seu amic

- Com t’ha anat. Diguem,- l’ exhorta.-

No m’ho diguis...No tens FILL!?

Amb cap cot i esquena corba,

amb caminar revellit,

no contesta,ni es destorba

en son renec d’esperit.

-A tu sempre el vent de cara...

A mi, tramuntana i cerç...-

-Si vols!? No ploris pas. Para,

jo tinc per els dos remei,

Jo puc donar-te els cinc homes,

tu cinc dones em daràs.

- Jo no venc les meves pomes...-

-Els portarem a l’altar.

Quan sigui hora de casori,

armarem el gran desori

i ningú se’ns en fotrà.-

Imatge trobada a google i retocada.

Pensament i creativitat

2009-02-07T10:23:00.008+01:00

PENSAMENT

La Carme està fent un curs molt interessant. L'altre dia ens preguntava als seus lectors i comentaristes "Com pensem". Hi ha dedicat dos posts, aquest al que us envio i el següent. Llegiu-los tots dos perquè són força interessants.

Quan vaig llegir les diverses respostes i vaig dir-hi la meva, la qual cosa em va fer reflexionar una bona estona, vaig pensar que m'agradaria molt saber

com penseu que pensen els vostres nadons.

Com creieu que pensen, els vostres fills, néts, nebots, germans...?

Què creieu que pensen?

No cal que la resposta es refereixi només als nadons, també valen els nens més grandets!

_____________________________

CREATIVITAT

Us deixo unes imatges divertides que em va enviar la Trini, perquè veieu que la seva creativitat!

Què es pot fer, amb una gorra de cop, quan ja no es fa servir per al que originàriament havia estat pensada?... doncs... això:

Moltes gràcies, Trini, és una idea fantàstica, útil i divertida a l'hora!

Mentre mirem el tennis...

2009-02-02T15:00:00.005+01:00

"Com que m'han tret el comandament de la tele, que era el que jo volia, no em deixen tocar les espelmes, que m'encanten, i a mesura que m'hi acosto em treuen del davant l'aigua del gos, el menjar del gat i la petita escultura de l'entrad, que són els millors tresors per jugar... doncs m'hauré d'entretenir amb els diaris... i amb la funda de la càmera de fotos! "

Es veu que aquest noi juga molt bé amb la pilota petita, perquè estan tots esverats i contents, mirant-lo!

L'experiència de la Carme

2009-02-01T15:46:00.006+01:00

Imatge: dibuix de la mateixa carme. No m'he atrevit a manllevar-li una foto amb la seva filla on està realment guapa, en tot cas, Carme, si tu em dones el teu permís, la penjaré.

L'experiència de la Carme

Explicar l'experiència del naixement dels fills és a la vegada engrescador i difícil no sé si m'enrotllaré massa.

Quan va néixer la meva filla, vaig anar a la clínica en trencar aigües, però encara no havia tingut cap contració.

A mi m'havien proposar fer-me l'epidural i em va semblar bé.Va ser un part llarg i lent ja que vaig estar des de la primera contracció a la clínica i com tu bé dius, Montse, allà ja no et deixen bellugar i t'estan controlant tot cads 5 minuts.

Va ser una llarga nit, però tot anava bé i jo estava força tranquil·la malgrat les hores. Crec que també em van posar l'oxitocina acostumada. Quan estava a punt de néixer ja era al matí, va sortir al punt de les nou d'un dilluns i deu serr per això que sempre ha estat una pencona. Tant bon punt em van posar l'epidural em va marxar el dolor; m'hagués quedat adormida de tan cansada, però jo sí que podia empènyer i això em va obligar a no adormir-me. Va sortir amb ventosa - és veu que costava - i amb el cap com un cogombgre d'allargassat. També me la van dur neta i polida i endreçada, una bona estona després que hagués sortit.

Clar que hagués preferit tenir-la pell amb pell, però vestideta igualment era un gustet tenir-la als braços.Crec que l'epidural té aquest avantatge sobre el pentotal: hi ets... encara que estiguis esgotada hi ets.

El segion part va ser una mica menys llarg, però va ser la repetició de la jugada, va ser força semblant. Jo no estrava tant cansada. Crec que el vaig viure més intensament, ja sabia de què anava i podia viure'l millor. Però hi ha una cosa que no va acabar de ser com hauria de ser... i és que et sents com anul·lada.

Et fiques dins d'un protocol i si no ets molt tossuda i tens les idees molt clares del que vols... (cosa que no era el meu cas, jo sóc més aviat massa adaptativa) ells van a la seva i tu no tens re s a dir, tot el que no hagis parlat o pactat abans, en aquell moment ja no val.Com en totes les coses importants de la vida, he de reconèixer un cop més que he estat afortunada.

Ai! em descuidava de dir que el meu fill, el segon, va nèixer en dissabte i cap a les 11 del matí, i potser també deu ser per això que és un artista, un somiador i que s'acostuma aprendre la vida molt més en calma, sense estressar-se. :)

La Carme amb la seva filla.

L'experiència de l'Evonica

2009-01-27T14:57:00.004+01:00

Imatge trobada a internet.

L'experiència de l'Evonica

No sé ben bé com iniciar el meu relat.

La comadrona del curs de pre-part sempre ens avisava:No hay nada en un parto "de obligado cumplimiento".I jo pensava...el meu serà completament normal.

Vaig anar-me mentalitzant dels dolors del part,de perdre les pors,de pensar en positiu...i quan ja semblava que estava segura...va i el metge em diu que ve de natges i que serà cesàrea gairebé segur!vaja!
En fí...una preocupació menys.

Vaig anar a parir una tarda a l'hospital com el que va al cinema.Jo estava nerviosa però el naixement del meu Joan petit no depenia de mí. Recordo el fred que tenia a la sala pre-part,després a la sala de parts on em van posar l'epidural(com hagués agrait l'escalfor de la mà del meu marit!).

Havia de tenir al meu Joan a les vuit del vespre,però estava ple de parts d'urgències i el meu...es va anar allargant.

Al final es decidèixen a posar-me l'epidura: "ara no et moguis" em diuen. Arriba el meu metge,el conec i li tinc molt apreci."Per fí-vaig pensar."

Sí,sí! ...doncs l'epidural no va fer l'efecte desitjat i jo vaig començar a notar com el bisturí m'esgarrapava suaument la pell.No us alarmeu!!No em feia mal!!!Però al avisar al metge em van donar un sedant.Fí del meu part.

No és just,oi?

Recordo que una infermera li deia al meu fill que ara que ja coneixia al pare i les àvies.Tocava conèixer la mare.

Vaig fer esforços per obrir els ulls i... El vaig veure! Em mirava amb els ulls ben oberts.El tenia davant meu,no plorava.

Quins ulls!!Eren d'un colors blau molt viu!Només vaig poder apropar el palmell de la meua mà a la seva galta i li vaig dir:

Hola...què guapo ets!
Poc original,no?

No el vaig poder abraçar,ni posar-me'l a la pell. Se'l van endur per posar-lo amb una manta tèrmica.

Quan em van portar a l'habitació em vaig fer un tip de plorar a l'ascensor.La infermera em deia: "Llora,llora,que es normal que te emociones".

Però jo no plorava per això.Plorava perque m'havien tret l'oportunitat de ser la primera en donar-li la benvinguda al meu fill.Era el meu fill!

Després va venir allò que no vaig tenir pujada de llet per rematar-ho!

Ostres! I tant que en un embaràs i en un part no hi ha res "de obligado cumplimiento"!!!

Però és que al meu semblava que res anava del dret!

Ja ha passat un any i sóc una mare molt feliç. Ara no treballo i puc gaudir plenament del Joan petit.Ell cada dia em sorprèn.Creixem junts dia a dia i sé que no totes les mares ni pares tenen la sort de gaudir-ne. Després de tot,em considero una mare afortunada.

Això sí:aviat aniré a buscar-ne un altre,i el metge ja està avisat:

No vull que m'adormin per res del món i vull ser la primera en tenir-lo als meus braços. Aquesta vegada jo posaré "el obligado cumplimiento"!!!

ufff.gràcies Montse!!!

L'experiència de la Iruna

2009-01-25T15:08:00.004+01:00

La imatge l'he tret del blog de la Iruna; representa l'Aicard, a P5, quan va estar absent de l'escola durant uns dies perquè el van haver d'operar. És un dibuix fet per un dels seus companys.

L'experiència de la Iruna.

Quan va néixer l'Aicard, havia anat a algunes classes de preparació al part, i a mi també m'havien dit allò que "per a què patir, havent l'epidural". Segons com, fins i tot semblava que no voler-la era com voler fer-se la valenta i que podia acabar complicant les coses, perquè moltes vegades acaben posant-la igualment, de tant dolor que sent la mare, i si no ho fan amb prou temps, l'epidural fa el seu efecte massa tard. Ami la idea de l'anestèsia no em venia molt de gust, perquè mon iaio va morir d'un excés d'anestèsia en una petita intervenció "sense importància"; a més, pensava una mica això que diu la Violeta, que potser confiant en la meua pròpia respiració, sabent que seria un dolor avisat amb antel·lació, "natural", no seria tan dolorós, però tampoc me negava a l'epidural, perquè moltes dones explicaven experiències bones i pensava, "potser ara et penses que ho podràs aguantar i és perquè no en tens ni idea del mal que fa"...vaig pensar, "mira, segons com vaigue. Si quan s'aproxime el moment, noto que em fa molt de mal, la demanaré; i si veig que és un mal resistible, no la demanaré".

Vaig trencar aigües una nit a casa mons pares, anant a pixar (no totes; allà me les van acabar de trencar).Ja havia tingut contraccions durant la tarde, i les anàvem controlant amb un rellotge...quan vaig anar al lavabo i vaig notar aquella "glopada" d'aigua calenta, vaig ensenyar-li a ma mare i de seguida em va portar a l'hospital. Allà, vaig estar unes hores en una habitació perquè encara no estava prou dilatada... i tenia contraccions que sí que em feien mal... però aquella vegada vaig poder anar-les controlant... (ja avanço ara que amb la Sara el dolor va ser molt més intens, i ella va néixer amb l'epidural).

Ala sala de parts, estava amb ma mare. Per a mi va ser molt emocionant i molt intensa, i per a ella també. No hi havia pare de la criatura... i poder compartir això amb ma mare, i també amb mon pare, que estava a fora, i amb mon germà, penso que em va ajudar molt a que visqués bé tota aquella experiència. Sí que va haver dolor, però més intensa era l'emoció i la il·lusió, les ganes que tot anés bé, les ganes de trobar-me amb l'Aicard.

Va costar una mica que sortís... al final, van haver d'utilitzar una espàtula... durant l'embaràs ja se sabia que el xiquet naixeria amb los peus equinovars... i que podia haver alguna "sorpresa" més. Suposo que això també va fer que jo tingués la necessitat d'estar molt desperta i atenta per a rebre'l i al què pogués passar.

La comadrona i les infermeres van ser molt amables... i sinceres! va! força! ara, respira! espera! torna-hi!

Quan va acabar de sortir, sense rentar-lo abans, me'l van posar al braç un moment... i aquell moment va ser al·lucinant. De seguida el van tornar a agafar, per a rentar-lo i examinar-lo...

Amb la Sara, tot va ser diferent. Les contraccions van arribar una nit quan ja estàvem al llit amb son pare. Va ser un embaràs compartit amb ell, i no hi havia hagut cap alerta de possibles complicacions.

Me vaig trobar físicament bé durant los dos embarassos.Quan vaig notar que les contracciones ja eren molt fortes, vam pujar a l'hospital; no vaig arribar a estar en una habitació, me sembla... estava a paritoris, però ell estava a fora. Va entrar quan ja era el moment de néixer la xiqueta.

A paritoris, te dixaven en un llit, amb les corretges, i de tant en tant miraven si dilataves... senties com entraven altres dones... veies com s'emportaven la "veïna"... pensant-ho ara, potser això influeix i fa que pugues posar-te més nerviosa, perquè si estàs sola en una habitació, o amb una sola companya, pots concentrar-te més en tu, sense tenir tant present tot el què passa al voltant...lo fet és que vaig començar a sentir que el dolor s'intensificava i vaig voler demanar l'epidural.

Me van punxar a l'esquena unes quantes vegades perquè l'anestesista tenia dificultats per a posar-me-la bé. Amb això encara em vaig posar més nerviosa. Quan per fi va poder injectar-me, al cap d'un moment me vaig trobar millor. Lo part va anar bé, i també va ser bonic i molt emocionant... també vaig poder abraçar la Sara de seguida... i va ser molt bonic compartir-ho amb son pare i vore'l a ell també emocionat. Encara que no estigués adormida, lo record que en tinc és que no va ser un part tan "conscient" com va ser-ho amb l'Aicard.

Sé de moltes dones que han parit amb l'epidural i que n'estan molt contentes. Penso que si tornés a trobar-me en esta situació, procuraria tenir la mateixa predisposició: estar oberta a les dos opcions.

Una abraçada, montse (mos fas fer unes coses...!)

per molts anys, Martí!

2009-01-24T09:48:00.002+01:00

El dia 26 de gener compliràs el teu primer any de vida, però amb nosaltres ho celebres avui. T'he fet un pastís, que només podràs tastar una miqueta. No sabràs bufar, encara, però hi posarem una espelma per fer la festa més grossa i ben tradicional.
Aquest primer any teu ha servit per començar-te a conèixer. Ens has donat moltes satisfaccions i també algun ensurt. Però gràcies a tu, els lligams dels teus pares amb nosaltres s'han solidificat. Ja ho entendràs algun dia, però és el que sol passar; quan els fills ja són pares (mares) nosaltres adquirim una nova categoria, important, però diferent. Molt diferent. I n'hem d'aprendre. No ha estat fàcil, serà un procés. Però, en qualsevol cas, és un procés que ens enriqueix a tots. Un procés preciós, Martí.
Gràcies, petitó!

Proposta

2009-01-19T07:35:00.004+01:00

Us demano permís per posar els vostres comentaris (d'un en un) en aquest blog, però en forma de post, com he fet amb el de la Violeta, tot i que ella el tenia escrit a part. No vull fer com els de telefònica, que si no vols alguna cosa, ho has de dir. Jo no posaré el de ningú que no me n'hagi donat permís abans. Què hi dieu? No els posaré pas tots seguits per no monopolitzar el tema, però si que en penjaria un a la setmana, si de cas. Considero que totes les vostres experiències són extraordinaris documents humans, i "aquí" tenim ocasió d'expressar el que sentim sense pressions externes.

Ja em direu alguna cosa. Si us ve de gust allargar-vos més del que heu fet al comentari, em podeu enviar el text en forma de doc. al meu correu i ja està.

Per altra part, espero més fotos de nadons, nens petits, nens més grandets... i se m'acut que ja que hi som, per què no deixar l'edat sense límit? Així, si hi ha algú que ja té fills adolescents o més grans, també hi pot participar... no sé, potser ara m'embolico, aix, bé, vosaltres mateixos/es, eh?

Apa, queda dit!

_____________

Imatge: Maternitat, del pintor mallorquí Anglada Camarasa. Trobada a google.

Veniu a esmorzar?

2009-01-18T09:36:00.005+01:00

T'he somniat. Eres a casa meva i trucaven a la porta. Amb aquesta veueta tan bonica que tens, que encara està "en proves" , fent "gorgoritos" i jugant amb els sons, deies claríssimament "Qui hi ha"? i a mi em feia molta gràcia. T'he agafat a coll i hem anat fins a la porta, seguits per la Taca, curiosa, també, per saber qui havia vingut. Hem obert la porta però no hi havia ningú. Em sembla que la nostra decepció ha estat gran, però no sé com ha acabat la història, Martí, perquè la Taca m'estava tocant amb la pota per avisar-me que la tragués, que sinó faria el pipí del matí a la catifa de l'estudi! I tu no hi eres i tot havia estat un somni.

Deuen ser les ganes que tinc de tornar a sentir la teva veueta en proves. D'aquí a una estoneta vindreu amb el pare a fer un cafetó. Bé, tu no, a tu encara et cal esperar, per provar el cafetó que fa l'àvia! I per tastar la xocolata! I per... mare meva, Martí, si tens tota la vida per endavant! (aquesta frase - ja ho aprendràs- és una sentència que sentiràs moltes vegades. La diem els adults cada vegada que us tenim enveja als petits)... fins d'aquí a una estona!

L'experiència de la Violeta

2009-01-12T12:24:00.004+01:00

Me la sabia perquè ho vaig viure en -diguem-ne- segona persona, però quan ho he llegit per escrit m'he tornat a emocionar, com m'he emocionat amb els relats que heu anat fent de les vostres experiències. Sé que és molt llarg, però la Violeta me n'ha cedit els drets i és per això que em permeto transcriure'l sencer. Moltes gràcies.
Si algú de vosaltres té ganes d'explicar el seu o el de la seva dona, germana, néta... amb més detalls que en els comentaris, em pot enviar el doc al meu email i amb molt de gust li penjaré com a post.
Quant a les fotos dels nens i nenes, animeu-vos, va, que de moment en tinc uns quants...
_______________________________________________________________________
El naixement d'en Martí.

25 de Gener de 2008

És divendres.
Avui m’he quedat fent el ronso a llit. En Jordi ja ha anat a treballar. Quan m’he llevat i he anat a apujar la persiana de l’habitació, he sentit una punxadeta, una sensació nova nou. Avui has de néixer, he pensat, i he somrigut. Però no n’he fet més cas i m’he anat a dutxar.
He baixat a plaça i he comprat molt, fruita i verdura, el carro a tope. La Rosa, de la parada de verdura, m’ha preguntat si volia que me’l pugés ella a casa, el carro (som veïns), però li he dit que no calia, ja hi estic acostumada. Ella m’ha recordat que no hauria de portar tan de pes.
He anat a l’Activa, a la terrasseta, a fer un cafè amb llet. Fa un dia preciós, fa sol, i s’hi està bé a fora, tot i ser Gener. Aquest hivern, amb tu a dintre, no he passat gens de fred!
Quan estava anant cap a l’Activa he tingut una altra punxadeta. Ui... M’ha trucat la mare, la teva àvia, i li he preguntat com era una contracció. (No he anat a classes de pre-part i ningú no m’ho ha explicat). Pel què m’ha dit, ja tenia contraccions. Quan m’he assegut a la terrasseta he trucat a en Jordi, molt emocionada i contenta, eufòrica. Tenia ganes de dir-li cridant, però no era plan. Li he dit que creia que tenia contraccions. S’ha posat súper content, molt, molt. M’he sentit molt tranquil•la, gens espantada.
M’he pres el cafè i he pujat cap a casa. Quan ha arribat en Jordi ens hem abraçat, contentíssims, i ja he tingut una tercera contracció. Ell ha posat el seny a tot plegat. Agafa el rellotge i comença a controlar cada quan les tinc. Jo em quedo a casa i ell, havent dinat, se’n va a treure l’Apu (el gos) a Pinya de Rosa. Jo, a casa, vaig contant cada quan les tinc. Quan arriba m’ho pregunta: cada mitja hora, o cada quart, no ho sé ben bé. Decidim que no vagi a treballar, puc estar dies així, però avancen ràpid i pensem que és millor que em faci costat.
No recordo bé què fem des que ell torna de Pinya fins a mitja tarda (és possible que, entre altres coses, preparem les bosses per marxar a l’hospital), però a mitja tarda decidim portar l’Apu a casa els seus pares per si ja anem avui mateix a l’hospital.
Passem un parell d’horetes allà, xerrant, llegint el diari, passant la tarda. Les meves contraccions són cada vegada més seguides, cada 10-8 minuts, i comencen a fer-se notar, he d’acompanyar-les amb la respiració, però són suportables totalment. Tinc la panxa molt molt baixa i molt rodona, sembla que porti una pilota de bàsquet sota del jersei. En Joan Salvador em fa fotos de perfil.
A quarts de nou, quan les contraccions ja són aproximadament cada 7-9 minuts, decidim anar cap a casa a agafar les coses per marxar. Quan hi arribem estic suada, tinc ganes de dutxar-me. Em dutxo i l’aigua calenta em relaxa i calma les contraccions, que es fan més suaus. Em senta bé la dutxa. Em poso roba còmoda i marxem. Són les 9 del vespre.
Pugem al cotxe i en Jordi posa el cronòmetre per saber cada quan tinc contraccions. Ara ja són molestes, cada vegada que en tinc una he de deixar de parlar i he de tancar els ulls. Envio missatges a la família: anem cap a Salt, no truqueu, avisarem quan hagi nascut en Martí. El meu pare truca; comencem a parlar però he de penjar, les contraccions fan mal.
Arribem entre tres quarts de 10 i les 10 del vespre (si no recordo malament). Les contraccions em fan mal, són cada 3-5 minuts. Entrem de seguida al box d’urgències. Em fan un tacte per saber la dilatació. No estic dilatada! Al•lucino! Així doncs, encara ha de començar tot. Em posen les corretges per saber que tot està anant bé. Passem així una hora aproximadament. A mi les contraccions em fan mal, no em puc creure que no estigui dilatada. Demano un iogurt, tinc gana. Després d’aquesta hora ens recomanen anar a casa i tornar quan el part estigui més avançat. Expliquem que som de fora, que és un pal un altre viatge en cotxe, etc., i ens diuen que si volem part natural, com més estona passem a casa, a la nostra manera, molt millor, no serà el mateix que passar-ho a una habitació compartida d’hospital. Acceptem i marxem. Són les 11.
Tinc gana i no sabem què fer. Anem a l’Espai Gironès, hi ha un Viena, una cadena de restaurants d’entrepans i amanides. Entrem i demanem. Les contraccions comencen a pesar-me a tot el cos. Amb cada una d’elles m’he de recolzar a en Jordi mentre fem cua al mostrador per demanar. Anem a una taula i entre contracció i contracció em menjo l’entrepà. Em fan molt de mal.
Tinc ganes d’anar de ventre, però no em veig en cor d’anar sola al lavabo. En Jordi m’acompanya. Amb les contraccions gemego. Jo ja no estic per tornar a Blanes en cotxe per després tornar a Salt. Decidim que busquem un hotel.
No sabem on anar. En Jordi truca en Joan Salvador, li demana que ens busqui algun hotel per allà o per Girona, en Joan Salvador també deu estar nerviós, perquè ni ell ni la Montse van massa ràpids a ajudar-nos. Finalment, no sé si perquè el trobem o perquè ens el diuen (tampoc ho recordo), anem a parar al Sidorme, allà al costat. Són les 12 tocades.
És un hotel nou, tipus “de carretera”, fred i impersonal. L’habitació està gelada i posem la calefacció a tope. Fa pudor de tabac (estem a la secció de no fumadors!). Jo no puc fer res més que posar-me sobre el llit, en posició fetal, o a la tortuga, tapada amb una manta, i passar contraccions. Són molt seguides, cada 3 minuts o menys, a estones en tinc de seguides, amb segons de descans, i em fan molt de mal. No puc concebre quantes hores hauré de passar així perquè neixi en Martí.
En Jordi té molta son. S’estira al meu costat i mig dorm, o reposa, o fa el què pot. Igual que jo. Recordo aquesta fase de contraccions com a molt dolenta i desagradable. Segurament perquè no acabo d’estar a gust al lloc.
He d’anar de ventre un parell o tres de cops. I m’imagino que és normal, per les contraccions internes que fan pressió.
Quan ja no puc més, decidim anar a la dutxa (no hi ha banyera). És petita, quadrada o un pèl rectangular. M’assec al terra i deixo que en Jordi em tiri aigua a les lumbars, que em fan molt de mal. Anem canviant de postura: ara a la panxa, ara a l’esquena... Ens diem que ens estimem. Es calmen les contraccions, es suavitzen i fins i tot s’espaien. No sé quanta estona passem a la dutxa, pateixo per en Jordi, que està allà, dret, despullat, mullant-me a mi, mort de son, i tinc por que agafi fred. L’estimo tant!
Tot d’una veig una mica de res de sang que s’escola pel desaigua de la dutxa i li dic que pari l’aigua. Analitzem la situació. No sabem què ha passat perquè l’aigua corria. No sabem si he trencat aigües o què és allò que he vist. Decidim que, ante la duda, tornem a l’hospital. M’eixugo i em vesteixo, tinc fred, estic destemplada. Marxem. Són les 3 tocades de la matinada. Ja és dissabte i la nit és molt freda.
Arribem a l’hospital i ens rep la mateixa llevadora. Em fa un tacte i em diu que he fet bona feina, estic dilatada de 5 cm. Ja ens podem quedar. La sang que he perdut és el tap mucós.
Em tornen a posar les corretges per mirar que en Martí està bé. No n’estic segura però diria que passo una hora més així.
Em proposen entrar a la piscina per passar contraccions, en tinc moltes ganes.
A un quart de 5, més o menys, entrem a una habitació que no puc dir com és perquè ni la miro. Entro a la piscina i agraeixo que la tinguin. És com un iacuzzi, m’hi puc seure, les cames estirades o flexionades, l’aigua, calenta. Apaguen les llums de la sala i deixen les pròpies de la piscineta, halògens que, reflectits amb el fons de la piscina, fan una llum groga. Tot és foscor. Ens deixen sols. Tanco els ulls. En Jordi, a fora, em diu que m’estima, i m’acompanya. Està cansat però no em deixa ni un moment. Em tira aigua sobre la panxa, li ha dit la llevadora que ens acostuma a agradar, però a mi em molesta i li demano que pari (segons jo, li dic bé, segons ell, malament; jo, ni me n’adono, però ell no em retreu res, no em diu res). Les contraccions es calmen, una treva pel dolor. Em relaxo. Segueixo amb els ulls tancats, no hi sóc, les hormones van fent de les seves perquè no dormo però estic out. En Jordi em filma una mica, durant la treva; sóc capaç de parlar, dic alguna cosa i faig algun somriure, no puc fer més que això. Tinc un rellotge davant i de tant en tant obro els ulls i miro l’hora. Segueixo tenint contraccions, però més espaiades. Agafo fred, i m’afegeixen aigua calenta. Tot d’una, les contraccions tornen a ser seguides i de cop sento la necessitat d’empènyer. Crido. Una força des de dins em diu que he d’empènyer. Surt sang. Ve la llevadora.
Comença l’hora de la veritat, penso jo. I les contraccions són molt seguides i fan molt de mal. I crido cada vegada que en tinc una. En Jordi em diu que respiri, em recorda les respiracions que ens va ensenyar l’Imma, però sóc incapaç de fer-les, en faig dues i torno a cridar, no puc evitar-ho. En Jordi de tant en tant m’intenta reconduir però li contesto algun improperi perquè em deixi tranquil•la, ho estic fent el millor que puc, el cos va sol i és gairebé impossible controlar-lo. En algun moment penso “oxitocina”, però m’ho trec del cap, no és el què vull, no ho he volgut mai. En Martí ha d’obrir-se camí al seu ritme, i jo li respectaré.
Estic agafant fred de nou, va sortint sang. Em fan un tacte, tot va bé.
A tres quarts de sis em proposen sortir de l’aigua i passar a la sala de part. Accepto. Necessito canviar de postura, a la piscina em sento limitada, he passat les contraccions de costat, agafada amb força a la barana, però sento que el meu cos està cansat.
A la sala de part em deixen la pilota, m’hi assec, amb el cap i els braços recolzats al llit, però estic molt malament, sento molta pressió a la pelvis i m’aixeco, no la vull.
Passo contraccions dreta, recolzada a en Jordi. Les cames no m’aguanten, m’aguanta ell. En passo més a una banda del llit, amb els braços per sobre d’aquest i en Jordi des de l’altra banda agafant-me les mans. Jo amb les cames flexionades però els genolls no arriben a terra. A cada contracció em sembla que li arrencaré els braços a en Jordi. Necessito estirar-me, no puc estar més estona dreta.
M’estiro al llit, cames en lotus, una treva al meu cos, les contraccions segueixen. Les llevadores em suggereixen que em posi de quatre potes, però no em puc moure, necessito reposar. Quan ja m’he refet els faig cas. M’agafo al respatller del llit i recolzo els genolls, d’esquenes a ells. Apreto i apreto, em fa mal tot. Necessito estirar-me de nou. Ho respecten. Crido. Em diuen que perdo força cridant, que concentri aquesta energia a sota, que serri les dents i apreti, com si volgués anar de ventre. Ho faig, em concentro molt, vull cridar però tanco la boca, em concentro en el camí d’en Martí, i intento ajudar-lo, empenyo enfora, en silenci, i em diuen que ho faig molt bé. Avanço, ho estic fent molt bé.
Em torno a posar de quatre potes. Tot comença a cremar, en Martí està arribant, el poden tocar. M’estic rendint, no puc més, estic exhausta, però quan em diuen que ja s’apropa el moment recupero forces, empenyo amb ràbia, amb totes les meves entranyes, sento foc a la vagina, tot crema molt, el dolor ja no és dolor, ja no sé què és, i comencen a veure un caparró. Empenyo un cop més i ja té la cara fora, li veuen, surt de cara a ells; empenyo una vegada més, molt bé, ja està, surt tot el cos, i me’l donen.
L’agafo, tebi, i l’abraço cap a mi. No plora, està en silenci, el tinc als braços, amb en Jordi al costat. Estic tornant a aterrar a la vida, a la realitat. En Martí ja ha nascut, és preciós, és petit, rellisca, està bé, tranquil. És tot màgic. Ens mirem amb en Jordi, una emoció continguda, no surten llàgrimes, és tot molt estrany.
Deixarem que deixi de bategar el cordó, així ho he demanat. En Jordi el talla. Posen en Martí a sobre meu i el tapen amb una tovallola, perquè no agafi fred.
Tria el pit esquerre, i comença a mamar. Està una bona estona mamant, no sé quanta. Tampoc sé com segueixen els fets a partir d’aquí.
Recordo que m’adverteixen que sortirà la placenta, i em pregunten si la vull veure. És clar! No recordo ni les contraccions per expulsar-la. És petita, em sembla estrany que tu hi hagis estat vivint durant 9 mesos i que ara me la treguin. Em fan 3 punts, una petita esqueixada a la zona perineal, un d’extern i dos d’interns. Et prenen la mesura i et pesen: 2,950kg i 49cm. Ai senyor, quina coseta!
Demano un entrepà de pernil i un suc, estic morta de cansament i de gana, i viva de felicitat. Ens pugen a planta.
Hem avisat a tothom que ja ets aquí i que tot ha anat bé.
I comença la nostra nova vida, ja som tres, i som la família més feliç del món. Després ja surt la felicitat en forma de llàgrimes, i el cansament, i l’orgull. Perquè tenir-te és el millor que ens ha passat, i ets preciós.

Has nascut el 26 de Gener de 2008, a les 7,45 del matí, dissabte, un dia solejat i sense ni un núvol, tal com m’agraden a mi.

Martí, parir-te ha estat de les millors coses que he fet a la vida, i parir-te com ho he fet, respectant el teu moment i el teu ritme és el què em fa estar més tranquil•la del món, i orgullosa de mi mateixa. He deixat que la força de la naturalesa m’envaeixi, l’he deixat actuar i ha estat una bona guia. I ja ets aquí, petit, preciós, tranquil.
El pare m’ha acompanyat com un heroi en tot l’embaràs i en tot el part. M’ha fet sentir la dona més feliç del món, la més guapa, la més bona mare. Ha aguantat el part com un campeon, físicament i emocionalment. Ha estat el meu suport. Sense ell res hagués estat igual. Tens el millor pare que podries tenir.
T’estimo. T’estimem.
VIOLETA.

Maternitat(s)

2009-01-09T15:08:00.005+01:00

Estava pensant... quan vaig començar aquest blog no tenia ni idea si seria teòric, pràctic o ambdues coses a l'hora.

Em fa l'efecte que és totes dues coses. La teoria - diuen- fa falta per poder-se inclinar cap a un cantó o cap a l'altre, però la pràctica, senyors i senyores, és el que de veritat ens fa aprendre les coses.

La meva teoria - em podeu lapidar virtualment, si voleu - es nodreix de bocins de moltes teories. Hi haurà qui em dirà que sóc eclèctica. I en segons quins àmbits, ser eclèctica és un pecat mortal de necessitat. Gairebé et poden excomunicar d'un paradigma determinat.

Doncs bé, em reafirmo amb el meu eclecticisme per poder començar a dir-hi la meva davant d'allò que penso que no hauria de ser. Respecto tendències, evidentment, però hi ha coses que clamen al cel i m'agradaria poder expressar-les tranquil·lament. Com que el blog és meu, ho faré i, tal com diuen, si surt amb barba Sant Anton i si no, la Puríssima Concepció(n).

Quan vaig tenir el meu primer fill, que ara té 31 anys, la meva ginecòloga em va dir meravelles del pentotal, que era l'anestèssic que es feia servir aleshores per treure els dos o tres darrers dolors de les mares que parien

Com sempre, la teoria era molt bonica, però a la pràctica i vist des d'ara, crec que ens van enredar com a "xines". El primer que van fer quan vaig ingressar a la clínica va ser posar-me "el gota-a-gota". Oxitocina. Per allò de les contraccions. Em van trencar aigües amb una espècie d'agulla de fer mitja (ja ho sé, que no ho era, ja ho sé, però exagero) i vaig estar set o vuit hores entre dolors de part, que vaig viure lligada al poltre de tortura, sense poder-me moure. Entre dolor i dolor intentava dormir, i a fe dels déus que de vegades ho aconseguia, però em despertava a la següent contracció.

La veritat del pentotal era que aliviava els darrers dolors i que els metges podien tallar-te (fer-te l'episiotomia) perquè el nen sortís amb més tranquil·litat. La veritat és, també, no val a dir coses que no són, que gràcies a aquesta anestèsia es van salvar moltes vides, de mares i de nadons. Al menys així és com a mi m'ho han explicat.

Però aquí hi ha una altra veritat, i és la part negativa: normalment, amb el pentotal, la mare s'adormia, però el nadó també, amb la qual cosa, es veien escenes tan esperpèntiques com la que - jo no la vaig veure perquè dormia- vaig protagonitzar jo, segons el pare dels meus fills - que ho veia per una finestreta de la porta, perquè no el van deixar entrar!

Resulta que la comadrona, en les tres o quatre darreres contraccions, es va haver de posar de genolls a sobre meu per "apretar", ja que jo, adormida com estava, no podia fer-ho. No hi va haver patiment fetal, perquè ambdós dormíem, però no sé jo... vist des d'ara em semblen uns mètodes ben bèsties, tenint en compte que tenir un fill hauria de ser una cosa tan natural com... la vida mateixa, perquè és la vida mateixa.

Una altra bestiesa - ara ho veig, aleshores em semblava normal- és que quan va néixer el nen, en lloc de deixar-me'l de seguida, se me'l van endur per "rentar-lo", posar-li alcohol a la pell i bufar perquè plorés (com que estava adormit...) i, això si: quan me'l van portar, anava net, polit i enclenxinat com si hagués d'anar a un sopar d'aquells de "menjar fideus".

Ho trobeu normal?

Un altre dia parlaré de l'alletament.

M'agradaria saber les vostres experiències en la maternitat. Tant de mares,com d'àvies, com de tietes, com de ... les tietes que no tenen fills, poden explicar l'experiència de les seves germanes, mares, àvies, amigues, cunyades... Va, animeu-vos!
Violeta, tu pots dir-hi la teva, però si vols escriure llargament... fes-ho a part, el teu escrit mereixeria un post sencer. D'acord?

Gràcies a tots i a totes els /les que em llegiu.

Les imatges són de google.

Feliç retorn a les escoles i jardins d'infància

2009-01-08T08:12:00.004+01:00

Bé, doncs ja s'han acabat les festes de Nadal - per fi, sempre diem- tot i que han anat força bé. Ara no puc, que me'n vaig a treballar, però afegiré alguna foto més a les diapositives, val la pena la careta dels nens en destapar els regals de Reis, estareu d'acord amb mi! El que els agrada més és el sorollet que fa el paper en desembolicar!

Apa, bona tornada a l'escola dels vostres fills, nebots, néts, germans...

En Martí ha viscut el seu primer Nadal. Aviat farà un any i diu la Violeta que em surt la vena de mestra quan intento ensenyar-li a posar un ditet perquè quan li preguntem quants anys tens respongui Un!

Com em passo, eh?

Ja vénen els Reis

2009-01-03T09:02:00.004+01:00

Petitet meu:

S'acosta la nit més màgica de tot l'any. Serà la teva primera vegada, el primer cop que portaràs (o et portaran, que encara ets molt petitó) el fanalet encès per rebre els Reis Mags quan baixin del seu vaixell, que ve de l'Orient per portar regals als nens i nenes que teniu la sort de viure a l'Occident.

Una paradoxa, Martí, molt difícil d'entendre. Tan difícil, que cal haver madurat per veure que les coses haurien de canviar algun dia. I tota una vida per adonar-se que, malgrat els esforços innocents d'alguns, hi ha una colla de gent dolenta que no deixa que les coses canviïn. Però no t'amarguis, encara no.

Sigues feliç i prepara't, perquè vénen dies d'il·lusions per als petits innocents com tu!

___________________

Imatge de google: ITALIA FLORENCIA GALERIA DE LOS UFFIZI *ADORACION DE LOS MAGOS- 1504 Obra de DURERO ALBERTO 1471/1528

De dibuixets en veuràs molts. Però així que puguem mirar llibres, l'àvia t'ensenyarà, també, pintures de senyors importants, que se'n diuen artistes. Grans artistes de la pintura. Però ja en parlarem quan toqui, eh?

Feliç Any Nou a pares, mares, avis, àvies...

2008-12-31T18:30:00.002+01:00

FELIÇ ANY NOU!

Petit homenatge al poeta Joan Brossa (1919-1998)

2008-12-30T00:37:00.003+01:00

El nostre gran artista de la poesia visual. Als nens i nenes els agrada, en dono fe. Com a mestra, m'ha servit en més d'una ocasió, per aprendre a estimar les paraules, jugant amb elles. Si voleu més informació us deixo unes webs:

Fundació Joan Brossa

Joan Brossa, poeta

Abloc/gcedari homenatge a Joan Brossa

El secret consisteix, només, a saber mirar.
Joan Brossa

BONES FESTES

2008-12-21T20:34:00.004+01:00

(Clica al regal)

D'aquest cap de setmana em guardo a la capseta dels somnis realitzats el moment en què la Violeta i jo vam cantar una cançó a dues veus mentre li fèiem moxaines al Martí. S'estava quiet quiet , ens mirava amb els seus ullassos i somreia. Aquests moments reforcen per tota una vida.

Aquesta és la Nadala que van cantar els nens i nenes a la meva escola, per desitjar un Bon Nadal als pares i familiars que van anar a veure'ls. Em va agradar molt, per això l'he buscat i us la deixo aquí, perquè us acompanyi durant aquests dies.
MOLT BONES FESTES!

Néts, nétes i altres variacions

2008-12-14T11:23:00.002+01:00

Estimats avis, àvies, mares i pares, oncles i tietes, padrines i padrins:

Us faig una proposta. Per què no m'envieu una foto del vostre fill, filla, nét, néta, nebot o neboda, afillat o afillada... o el fill o filla, nét o néta, nebot o neboda del vostre company o companya?

ostres, quina manera de complicar-se la vida amb el llenguatge, quan tot podria ser tan fàcil com dir...

M'envieu una foto dels nens petits de la família? (ep, els de 18 anys i superiors no valen, eh? vull dir nens i nenes de ... posem 0 a 12 anys?) va! intentaré fer-ne un poster.

Per cert, ahir vaig assistir a una xerrada a l'Espai familiar que ha muntat la Violeta amb en Miquel, com a membres fundadors, però que en realitat es nodreix d'unes quantes famílies amb moltes ganes de fer les coses ben fetes, que busquen la veritat - tot i que costa molt de trobar, la veritat!- i que, de moment, en aquesta recerca, gaudeixen plegats. És una iniciativa molt maca. Des d'aquest humil blog, els felicito a tots!

La xerrada d'ahir, impartida per Núria Gibert, anava de la música en família, de com introduir la música en els nens petits... va ser molt i molt interessant.

Vet aquí dues propostes:

1) Els que ho desitgeu, envieu-me una foto al meu email.

2) M'expliqueu com us ho feu, per fer viure la música als vostres nens i nenes?

video: http://es.youtube.com/user/femmusica

Un somriure

2008-12-11T11:02:00.005+01:00

No hi ha millor regal per un dia qualsevol que aquest somriure.

Més sobre llenguatge

2008-12-07T08:26:00.006+01:00

imatge de google

Sento una conversa per la ràdio. Més que una conversa, és un monòleg. El presentador parla d'aquell llenguatge una mica afectat que els adults fem servir sovint quan parlem amb la mainada. I parla d'aquesta afectació com si fos un error, com si el nen petit que ens escolta es digués a ell mateix: es pensen que sóc "tonto".

Jo vull aclarir un parell de coses. Parlar a un infant com si no et pogués entendre és un error, si. Parlar-li amb aquell llenguatge que en diem de drap, fent servir eufemismes i pronunciant malament les paraules expressament perquè ens sembla que fa més gràcia, també ho és, un error. Més que res, perquè és cert, que els infants no són "tontos". Fins aquí, d'acord.

Però , atenció: aquell to de veu lleugerament afectat que fem servir, no és una altra cosa que una manera natural d'atraure la seva atenció. Està relacionat amb la funció de requeriment, és a dir, amb quan volem que el nen ens presti atenció, i que depèn, moltes vegades, de l'èmfasi que posem en el missatge: el to de veu, l'expressió de la cara, el llenguatge no verbal...

O sigui que, atenció, no ens confonguem:

Parlar a l'infant com si fos tonto, NO.

Impostar lleugerament la nostra veu per captar la seva atenció, acompanyant-nos del llenguatge no verbal SI.

És el que el nen està esperant, a nivell inconscient. I compleix una funció important.

Atenció!!! Estic parlant de NADONS!!!! De nens molt petits que encara no tenen llenguatge pròpiament dit.

Sóc aquí, eh?

2008-12-03T23:17:00.004+01:00

Després d'uns dies silenciosos, demà tornaré amb una micona més de teoria i alguna foto nova que m'han enviat d'en Martí... amb això de les noves tecnologies, els avis i àvies del món tenim una gran quantitat de fotos dels nostres néts, però a l'hora de la veritat no les podem ensenyar si no som davant de l'ordinador! a veure si faig un cop de cap i n'imprimeixo algunes, perquè quan em troben i em diuen "portes alguna foto d'en Martí?" em poso vermella vermella i dic... "les tinc totes a l'ordinador".

Encara hi ha qui no ho entén, aix...

deia que he estat uns dies en silenci en aquest blog, perquè com que tinc l'altre... allà és on m'explaio. Aquest és més... íntim? més recollidet? més, com us ho diria? una mica menys esbojarrat! per això, de vegades, m'ajuda més romandre uns dies silenciosa.

Bombai: 125 morts, més de 300 ferits...

2008-11-28T08:14:00.005+01:00

Estimat Martí:
Em sap greu que hagis de viure aquestes coses, però aquí estan. Escolta aquesta cançó, "Picu-pau". A part que és preciosa, és tot un himne dedicat a la pau. Algun dia ho entendràs.

Això no és una cançó de bressol, però podria ser-ho!

Com li agrada, la música!

2008-11-22T21:09:00.001+01:00

En Martí, concertista.

Una mica de teoria?

2008-11-20T12:14:00.004+01:00

imatge d'internet

Halliday, als anys 70, va fer una anàlisi completíssima, després de fer un estudi amb les produccions verbals del seu fill Nigel, a partir dels 9 mesos. Ell va adoptar el punt de vista funcional, segons el qual, ell considera que ja hi ha llenguatge a partir del moment en què es donen expressions significatives. Ell estudia el sistema lingüístic infantil abans que apareguin les paraules o les estructures del llenguatge adult.

La seva anàlisi marca tres fases, avui parlem de la primera d'aquestes fases, que va dels 9 mesos als 16 i 1/2, on comencen a aparèixer significacions. Diu que això comença a succeir cap als deu mesos i mig, ja que als 9 mesos, les vocalitzacions de Nigel encara es troben en el període prelingüístic. Ell troba, en el periode mencionat, aquestes quatre funcions:

- Instrumental (lús del llenguatge per a satisfer els seus desitjos. Normalment queda clar el que vol a través del context)

- Reguladora (Intent de modificar la conducta dels que l'envolten. Per exemple, fent que li donin menjar o que el canviïn o que l'agafin)

- Interactiva (S'estableixen i es mantenen contactes amb allò que és interessant pel nen)

- Personal (el nen expressa la seva pròpia individualitat i autoconsciència)

Extret de "El desarrollo de la comunicación en el niño", d'Humbert Boada.

Anthropos.Editorial del Hombre

Bona nit

2008-11-18T22:14:00.005+01:00

Buscava una cançó de bressol i he trobat aquestes dues petites joies...

Bona nit!

Petit parèntesi

2008-11-13T23:02:00.003+01:00

He estat dos dies sense poder connectar per problemes amb la línia telefònica. Demà de bon matí marxem i seré fora fins dilluns al vespre. Prometo respondre-us a tots i a totes, ara ja se m'ha fet tard...
Avis i àvies, pares i mares, fills i filles, néts i nétes... sigueu una mica dolentots (és molt més divertit!)

Deures per aquests dies: De veritat creieu que aquest tipus de dibuixos són antipedagògics? ÔÔ

Eixugueu-me la bava si us plau!

2008-11-10T17:12:00.006+01:00

En Martí gateja per tota la casa i ens fa trencar de riure, però al mateix temps s'ha de vigilar perquè no es faci mal donant-se cops. De vegades protegim la tauleta de vidre gruixut amb "porexpan", als seus pares els fa gràcia, no recorden que, fa molts anys, ells alguna vegada es van fer mal en situacions semblants. I nosaltres els expliquem que som la darrera generació de les "gorres de cop". Algú se'n recorda, dels barrets de cop?

Després, en Martí es dirigeix cap allà on sap que hi ha la planta per tocar la terra. (Ho sap?) Jo penso que no solament ho sap sinó que recorda perfectament on és cada vegada que ve a casa nostra. Quan tanquem la porta perquè no s'hi acosti encara no diu res, només ens mira, gira cua i se'n va a explorar altres terrenys. Algun dia ens preguntarà "per què no em deixaveu tocar la planta?"

Tant de bo tinguéssim un jardí.
Un dia, ell potser tindrà un jardí i podrà tocar la terra sense perill de ratllar el parquet!

Hem d'adaptar les cases als nens o els nens a les cases?

Sigui com sigui, en Martí ens fa a tots una mica més feliços!

Música i pel·lícules

2008-11-08T09:56:00.002+01:00

Tres cançons amb ritme per als nostres petitons. Independentment de tot el que es digui... reïvindico les pel·lícules de dibuixos de tots els temps. Hi ha veritables joies!

Los Aristogatos (jazz)

El llibre de la Selva (Marxa dels elefants)

The lyon king

Des d'uns altres ulls

2008-11-06T15:39:00.005+01:00

Imatge de Google

Quan vaig acabar magisteri tenia 18 anys. Em van posar dins d'una aula amb 48 nens i nenes de P5 i em van dir: fes-t'ho com vulguis, però des del setembre al juny han de sortir tots llegint.

Vaig al·lucinar, però em vaig espavilar per fer-ho. Van sortir tots llegint, però si jo ara pogués rectificar alguns dels meus mètodes amb aquells dos o tres nens i nenes que els costava més que als altres, ho faria sense dubtar-ho ni un moment. Bàsicament, era una mestra cridanera, com una mena de sergent de cavalleria. Els nanos anaven a toc de pito i jo no em sentia satisfeta.

Em vaig apuntar a fer psicomotricitat. Alguna cosa va canviar en mi i en la meva manera de fer, però no l'essència. Jo hi patia. Però eren altres temps.

Recordo que els divendres els deia "ja sabeu, nens, que demà és dissabte i que el que no vulgui venir que no vingui". Els dissabtes, normalment, hi havia força absentisme i només venien 23 o 24 nens. El dia que més, podien ser uns 30.

El dissabte era el dia que jo respirava, a l'aula! Repeteixo: eren altres temps i deu nos en guard que ens haguéssim queixat perquè teníem massa nens!

Quan vaig ser mare vaig canviar bastant la meva manera d'enfocar les classes. Només havien passat 5 anys des que havia començat a treballar com a mestra, però a mi em semblava una eternitat i llavors ja vaig començar a rectificar "maneres". No cridava tant, els tractava amb una altra mena de consideració. Quan algun nen o nena no aprenia, intentava -com a mínim- preguntar-me per què. O canviava de mètode de lectura amb ell o amb ella. No sempre triomfava, però em sentia millor per dintre.

Ara que sóc àvia i després de molt de temps d'estar allunyada de les aules com a tals - jo només veig els nens d'un en un o faig observacions dins l'aula, però no en sóc la tutora- Ara que sóc àvia, deia... he contret la síndrome d'Estocolm. Em poso al costat dels nanos (sobre tot els de P3) i em miro de cua d'ull la mestra quan crida o quan rondina i somric quan està contenta amb els nens i quan els parla amb aquella dolçor que es mereixen o els fa una carícia.

Com canvien les perspectives, eh?

Comunicació, interacció

2008-11-04T07:57:00.006+01:00

Imatge de Google

"Entre els quatre i els sis mesos de vida apareixen nous canvis en el desenvolupament dels nens i nenes. Les possibilitats que té l'adult de mantenir interaccions cara a cara com les que mantenia en els mesos anteriors decreix de manera important. Al contrari, l'interès del nadó pels objectes del seu entorn físic, augmenta notablement. L'adult, d'acord amb l'interès del nen o nena, modifica també les seves conductes, convertint allò que, fins el moment, era una relació entre dos, en "triangle", al qual incorpora els objectes de la realitat immediata. És el moment en què les interaccions entre nadó i adult es diversifiquen, deixant d'estar limitades a tenir cura del nadó, i s'incorporen jocs de diversa naturalesa."

Ignasi Vila: Adquisición i desarrollo del lenguaje. (Traducció pròpia)
Ed. Graó (Biblioteca del maestro)
------------------------------------
A quina edat vau començar a veure intencions comunicatives en els vostres nadons? Per què creieu que ho eren?

Penseu que la intenció comunicativa dels primers balboteigs que es dóna per part de les figures parentals (pares, avis, oncles i ties, germans més grans...) és errònia?

Té el nadó ganes de comunicar-se o tenen els familiars ganes que el nadó es comuniqui, amb els primers balboteigs? Què en dieu?

Innat o cultural? (3) RESUM

2008-10-30T20:41:00.002+01:00

La setmana passada proposava una mini – molt mini- enquesta entre els qui volguéssiu participar, preguntant si això de voler tenir fills o no voler-ho creieu que era innat, biològic, adquirit, cultural...

He recollit totes les respostes i també he llegit un reportatge que sortia al magazine dominical de diumenge passat a La Vanguardia, que suposo que molts de vosaltres també deveu haver llegit. El reportatge es diu “Sin hijos por elección”. Me’l vaig llegir perquè vaig trobar que tenia molt a veure amb el que estàvem parlant. Cal que els que hem escollit tenir fills respectem aquells que han escollit no tenir-ne i això no sempre és fàcil. Com en tots els temes de la vida, per una altra banda, només que aquesta faceta és molt important, en les vides de tots nosaltres, ja que tenir un fill (o més d’un) no és una decisió per prendre’s a la lleugera. Però ara m’embolico.

Tornant al que m’heu explicat, uns quants penseu que el desig de maternitat/paternitat és biològic, com si formés part de nosaltres mateixos. Així, la Carme diu “tenir fills, de racional, no en té res “ i pensa que en qualsevol cas la qüestió cultural o social el que fa és modificar aquest desig o impuls biològic. Parla de la il·lusió, com més endavant en parlen la Zel i la Violeta.
L’instint maternal és exclussiu de les dones, diu la Joana, per les hormones i el seu funcionament. Ens parla de l’edat fèrtil, un tema molt tractat en la nostra societat actual. Tots recordem unes quantes dones que han sigut mares en unes edats en les què podrien haver estat àvies. Jo de vegades em pregunto què passarà quan els fills d’aquestes mares tardanes tinguin aquella edat en la qual necessiten no la protecció sinó la companyia dels pares. De fet, acompanyar-los es pot fer sempre, tinguis l’edat que tinguis, però suposo que ja m’enteneu. Un pare tardà no sembla tan “estrany” com una mare tardana. I segurament ara mateix el Manel se’m tirarà a la iugular (i potser algú més), adduint que això no té res a veure amb res. El cert és que jo penso que a l’edat que tinc ara em sento molt bé com a àvia i com a mare de fills grans, però no sé si em veuria amb cor de pujar cinc adolescents com vaig fer “quan tocava”... digueu-me covarda! Però me n’estic anant de tema.
En Josep Lluís ens diu que els homes també tenen el seu instint, tot i que sembla que s’ho pensen més que les dones. I és cert, Josep Lluís, tot plegat és complicat. També hi deu haver diferents maneres de veure-ho i de viure-ho. Quan la il·lusió i el desig són compartits, segurament tot és molt més planer. Quan no hi ha consens, la cosa es complica sempre, ja no solament en aquest tema.
La Mar sembla tenir la maternitat a dins des que va néixer, de fet hi ha moltes dones a qui els passa el mateix. Només que ella sap - aquí la part racional i cultural - que li cal esperar.

Jo mateixa sé que des de sempre que havia dit que en volia tenir, de fills, però vist des d’ara mateix, em sembla que si no n’hagués tingut tampoc no hauria estat traumàtic. Però com que no ho he experimentat, no ho puc saber. Tinc una colla de parelles amigues que van decidir no tenir fills i jo els veig molt tranquils, la veritat. Però ja dic, es fa difícil de dir què hauríem fet si... perquè a misses dites ja no hi ha volta de full.
La Zel també diu que en el seu cas fou urgent, frenètic i sobtat, gairebé coincideix amb el que diu l’Anna, el desig de tenir un fill, de molt joveneta, per tal que l’amor donés el seu fruit... és ben bé que cadascú ho viu a la seva manera, oi? No sé què dir-te, Anna, no crec que ses pugui parlar de bogeria o d’acte irresponsable. No en el teu cas, que n’hi deu haver molts que sí, però aquest ja seria un altre tema. Avui parlem de la maternitat/paternitat volguda, desitjada, o no volguda, per decisió pròpia.
En Manel, en certa manera, ens està dient el mateix que la Carme, només que amb unes altres paraules: pot ser que sigui innat, que es mantingui en estat latent a dins de cadascú i que en algunes persones es desenvolupi i en d’altres no, depenent del seu entorn (aquí hi hauria la part cultural, apresa i racionalitzada).
La Son ve a donar-me la raó (suposo) en el sentit que sí que molts dels factors que ajuden a què vulguem o no vulguem ser mares o pares són el resultat d’una interacció amb l’ambient. I d'ovella negra, res de res. És el que hi ha!

A mi el primer fill “em va venir” sense haver-lo anat a buscar... però en el mateix moment en què em vaig saber embarassada vaig canviar el xip. Per què? Doncs perquè en aquell moment no estava preparada psicològicament per ser mare i m’hauria agradat molt poder viure un parell d’anys sola amb la meva parella. Però llavors –tot i que no fa tants anys, tampoc – les coses anaven de diferent manera, al menys en el meu entorn proper. Vull dir amb això que, tot i que quan el vaig tenir em vaig sentir molt realitzada i molt dona i molt mare, si no l’hagués tingut fins al cap d’un parell d’anyets em sembla que m’hauria sentit igual de realitzada, de mare i de dona, però no ho sé...

La Violeta afirma que és innata, però està convençuda que hi ha una part de voluntat pròpia: un desig de propagar l’amor de parella més enllà. Potser alguns i algunes tenim tant d’amor que l’hem de projectar cap a fora... encara que aquest “fora” sigui molt a dins. La veritat és - tu ja ho saps- que la teva manera de portar la maternitat és admirable i envejable.

L’Edelia parla d’un desig més primari encara, que és el desig sexual, però tots sabem que el fi primer de la sexualitat no és el plaer, al menys no en les bèsties – només les persones estem sempre “en zel” – sinó que té per objecte la reproducció. De tota manera, Edelia, pensa que no sempre s’ha tingut l’oportunitat d’escollir. Fins que no hi va haver la píndola anticonceptiva les dones ho tenien molt magre, això del sexe per plaer i prou. “El problema se’l queda ella”, sentíem dir a les nostres àvies, mares , tietes i veïnes. La revolució sexual dels anys seixanta va ajudar molt a aquesta “alegria”... però em sembla que ja m’estic ficant en un altre tema!
I per fi, la Jessica, pel que ens comenta, també pensa que és innat, que es manté latent fins que un bon dia – les circumstàncies hi porten, segurament- es sent la necessitat de treure’l cap enfora: sorgeix el desig de tenir un fill. I també comenta allò que diem, el desig de prolongació de nosaltres mateixos en un altre ésser a qui donem vida! (és molt fort, això! És un miracle?)

Bé, com que no vull allargar-me més, ho deixo aquí.
Moltíssimes gràcies a tots i a totes els que heu participat. Continuarem amb altres temes relacionats, ok?
Ara us deixaré descansar uns dies!

La veu materna... i la paterna?

2008-10-30T08:11:00.004+01:00

"Un dels elements més importants per a l'estructuració de la futura personalitat del nen o nena és la veu materna, amb totes les seves implicacions: dolcesa, qualitat afectiva, amor, comprensió, no agresivitat i, més endavant, raonament lògic o no. Tot queda imprès al cervell del nadó. "

Julien Cohen -Solal: Les deux premières années de la vie.
(traducció pròpia)

I jo pregunto, què en penseu, de la veu paterna? Que no és igualment important?

Innat o cultural? (2)

2008-10-25T12:05:00.002+02:00

He recollit tot el que m'heu anat dient fins ara, però em consta que hi ha més coses a dir.
Fa mandra?
M'esteu castigant perquè no vinc tant als vostres blogs? eh? eh? eh?...

au, va, no sigueu tímids. És un tema que no solament interessa a les mares i a les àvies. Crec que és un tema per debatre tots plegats. Us deixo amb un parell de videos, ben diferents...

Innat o cultural?

2008-10-21T14:58:00.005+02:00

Imatge: http://www.passion-estampes.com/deco/affiches/klimt/gklimtmaternite.jpg
Maternitat. Gustav Klimt

La maternitat, en el meu cas i en el de moltes de "les meves contemporànies", gairebé no va tenir temps de ser plantejada com a tal. Més aviat el que ens preocupava era si seríem capaces de tirar endavant amb una feina fora de casa, més una feina dins de casa, més una criatura, tenint en compte que les que treballàvem només teníem tres mesos de baixa maternal i encara gràcies i que pensàvem que si deixàvem la feina durant - posem per cas- un any sencer, el més segur era que la perdéssim i, consegüentment, perdéssim el tren del treball, que tant ens havia costat aconseguir al llarg de la Història. I les que no treballaven fora de casa, es morien de ganes de fer-ho.

Ara, a alguns, ens arriba el moment de viure una "segona maternitat", des del punt de vista de ser "doblement mares". Però aquí també hi entren els homes, que es pot dir que són "doblement pares"... tot i que encara que no sigui així, també en podem parlar. Vull dir, no voldria limitar el tema als avis i prou, evidentment. M'agradaria que tots, aparellats o no, pares i mares o no, avis i àvies o no, hi diguéssiu la vostra.

Homes i dones, tots plegats! Avui la pregunta aniria per aquí.

El desig de ser mares (i pares) és:

Biològic?

innat?

adquirit?

cultural?

social?

...

Va, som-hi?

Sentència pròpia sense gaire fonament

2008-10-21T07:34:00.008+02:00

El més bonic per una mare i per un pare a les cinc del matí és tenir el seu nadó al costat, sentir com respira i/o com plora, canviar-lo, donar-li el pit (la mare), comprovar que va creixent i tenir la certesa que "aquella personeta l'hem feta nosaltres"...

El més bonic per una àvia i per un avi a les cinc del matí és saber que el seu nét respira i/o plora, comprovar que va creixent i tenir la certesa que "aquella personeta l'han feta els seus pares" i que, per sort, ara és al costat d'ells! (o sigui que vas a fer un pipí i te'n tornes al llit)

El naixement

2008-10-19T22:28:00.005+02:00

Avui, 19 d'octubre de 2008 ha nascut aquest bloc.

Si em pregunteu per què, potser no us ho sabria dir, però ja fa dies que hi ha un cuquet al meu interior que no calla, que em va dient "obre un altre bloc, Montse, deixa aquell nick infantil que t'ha acompanyat tants anys i assumeix el que ets: una àvia primerenca, orgullosa de ser-ho i que està aprenent a ser doblement mare".

No sabria pas ben bé com explicar-ho, per això prefereixo que, els que vulgueu, aquells i aquelles als que us vingui de gust, m'acompanyeu en aquesta aventura.

Aquí estic, doncs, disposada a no sé ben bé què ni com. Oi que m'explico?

... de moment no deixaré "des del meu mar", potser a poc a poc vagi portant els sentiments cap aquí, però això ja ho dirà el temps.

Benvinguts a ca l'àvia!

Imatge:http://www.lareira.net/images/recetas/chocolate_taza.jpg