Un bonic conte

M'agradaria que veiessiu aquesta petita meravella feta "a duo" per en Wizard i per la Carme:

Per si no ens llegim, que tingueu un molt bon cap de setmana i una feliç Castanyada!

El grill dormia

Avui has vist un grill que dormia.
I ens ho has explicat a l'avi i a mi.
I no t'ha agradat veure el braç de l'avi "Vadó" embolicat, perquè sabies que portar el braç embolicat volia dir que d'alguna manera tenia mal. L'avi, però, ja t'ha explicat que el duia embolicat perquè ja està curat.
I ens has tornat a parlar del grill i de pujar i baixar escales.
I ens has tornat a fer feliços.

Ep! atenció, que això no és un grill sinó una llagosta tocant el violí! però m'ha agradat més que els grills...

imatge: http://galeria.dibujos.net/images/painted/ffe3e44c8fbb6526d00ed98d05d6429b.png

Gent petita, gent gran

Molt bé, ens deixarem de somnis estranys.

Avui no parlaré de nens petits ni de les manyagueries d'en Martí, avui faré una petita reflexió. Sóc fora de casa, hem anat a passar uns dies amb la besàvia d'en Martí, la meva mare.

Sabeu què? Sortir pel món amb una persona de 81 anys no és gens fàcil. Els hotels, encara que diguin que hi ha habitacions adaptades, són pensats per gent jove i adulta fins als -diguem 65 anys?-  diguem-ho, per posar una edat. Per molt que s'hi encaparrin i posin barres de seguretat perquè el iaio o la iaia no es matin a la banyera, normalment les banyeres són massa altes i els costa molt d'entrar-hi i de sortir-ne. Els menús, fora del buffet lliure dels esmorzars, solen ser bons, i més si l'hotel té certa categoria, però són tan sofisticats que veus moltes persones grans que no poden menjar gairebé res de la carta (o del menú) perquè qui més qui menys té el sucre alt, o colesterol, o problemes de pressió, o jo què sé...

La meva mare s'ho està passant molt bé, a tothom li agrada viatjar i que estiguin per ell/ella, però pateix quan veu que a les cartes dels restaurants no hi ha mai la possibilitat de menjar-se un arrosset bullit, una verdureta sense gaires històries, una truiteta "normal", i quan veu que per menjar allò "normal" per ella, ha de pagar-ho molt més car del que realment costa. No és l'única.

De veritat,  sembla que la societat es vulgui treure del damunt (només ho sembla????)  la gent gran. Molesten. Ahir, en un restaurant, una bona senyora d'edat similar a la de la meva mare, va caure en intentar baixar per una rampa pensada per algú amb cadira de rodes, però no pas per algú amb bastó. Déu n'hi dó el cristo que es va muntar...

La nostra societat no està pensada per nens petits ni per persones massa grans. Les nostres ciutats i pobles tenen una quantitat de barreres arquitectòniques i de tots tipus que fa feredat: us imagineu un avi de vuitanta i escaig intentant agafar el metro a París? (és un exemple).
Què passa, que els vells s'han de quedar a casa?
Que només poden sortir si són molt molt rics?
O que només poden anar amb l'Imserso (abans Inserso, no?)

Ai, digueu-me "quejica", però penso que la gent gran pateix molt en veure que tantes coses no estan al seu abast... i encara, els que tenen família, mira... però i els que estan completament sols?

Com m'embolico, no?

En Jordi i la Violeta ens deien que s'hauria d'intentar que la societat acceptés que els nens són nens i no adults petits i incordiadors... jo afegeixo que també hauríem d'intentar que els nostres avis poguessin viure còmodes a les ciutats i pobles i no corressin el risc de trencar-se una cama amb el mal estat dels paviments, que els semàfors duressin una mica més per donar-los temps a passar d'una banda a l'altra del carrer, que els conductors tinguessin una mica més de paciència als passos de vianants - que veus avis que van esporuguits per por de ser atropellats - que als hotels, a part de tenir una o dues habitacions adaptades per a qui va en cadira de rodes, pensessin també en aquells que, tot i no necessitar cadira, sí que necessiten seguretat i restaurants tinguessin a l'abast menjar senzill sense haver-lo de pagar a preu d'or,  que...

Oooooooooooooostres! Sort que deia que valia més no parlar de somnis!!!!

imatge:http://farm4.static.flickr.com/3186/3075065519_24d56e0c0c.jpg

Un malson amb final feliç

Avui he tingut un somni horrorós.
He somiat que tenia un fill i li donava pit, però el nen es deshidratava, vomitava tota la llet que prenia i s'anava fonent, fonent, fonent, fins que ha quedat com un nino aixafat per un camió, així de pla.
En el meu desesper, li he fet el boca a boca durant molta estona, suant i patint, fins que he aconseguit que revisqués i me l'he pogut tornar a posar al pit. S'hi ha agafat, per sort.
Llavors m'he despertat plorant.

Preferiria que ningú no interpretés aquest somni i per sort, en Martí no el sap llegir, encara.

Però cada dia em faig una mica més "fan" de la lactància materna fins que es pugui.

Potser a una àvia ja no li toca, pensar en aquests temes... potser no.

Imatge extreta de google, que pertany a l'associació Alba, que és un grup d'ajuda a la lactància materna.

Sopar

Avui en Martí m'ha trucat.

À-vi-aaaaaaaaa!
Hola preciós, com estàs?
...
...
...
BÉ!!!

Ja has sopat?

Xi  (Veu de fons "si només portes una cullerada")

I què sopes?
...
...
...
Pata.

I aquí s'ha acabat la informació. Segur que continuava menjant pasta... i un plàtan, o una figa, o...


El Paseante es va estranyar que en Martí mengés gapatxo... si el veiés menjar figues fliparia :)

A que no sabeu d'on vaig treure les figues per fer aquell pastís del qua vaig penjar la recepta a "Des del meu mar"? Doncs ara ja ho sabeu!

Navegant la vida

Ben equipats per navegar!

Pensar, dir, fer

 Avui el post coincideix amb el que acabo d'escriure a Des del meu mar. Crec que val la pena penjar-lo també aquí perquè hi ha molts pares, mares, àvies, avis, oncles, tietes, mestres, educadors en general, que llegeixen (molts en silenci, però s'agraeix igualment).

Aquí va:


Avui una recomanació. Mireu aquest video, si us plau. Dura 16 minuts, però crec que val la pena "perdre'ls".

imatge: http://www.nueva-acropolis.es/Fotos/Noticias_2008/empatia_ninos.jpg

Què en penseu? (mestres i no mestres)

Estem perdent la capacitat d'empatia per culpa de les exigències de la nostra societat?
Cal que l'escola eduqui?
Que instrueixi?
Que ensenyi a viure feliç?
Que domestiqui?
Que prepari ciutadans per ser el que la mateixa societat vol que siguin els seus ciutadans?

Una altra mena d'educació és possible?

Ho sento, tinc el dia pensador.